La multiteoria de la conspiració continuarà bellugant-se, perquè la sentència de l'11-M no n'ha descartat l'autoria d'ETA, o no l'ha descartada amb la contundència exigible, o no ha aclarit per complet el cruelíssim atemptat, o no n'ha aclarit l'autoria intel·lectual, i així fins a l'infinit. La sentència de l'11-M esdevé, jove com és, i de manera involuntària i aliena als magistrats redactors, combustible per a la teoria de la multiconspiració: no aclareix molts dubtes, no assenyala els autors intel·lectuals de l'atemptat, no exhaureix les línies d'investigació ni explica qui ni com ni quan va influir en el cervell dels condemnats. No s'hi descarta, per exemple, la connexió entre algun egipci i algun asturià, o entre algun basc i algun marroquí, etcètera, i si Michel Lamy va consagrar la seva vida a demostrar que totes les obres de Verne no són més que dissimulats pamflets per divulgar la maçoneria, per què no hem de dedicar nosaltres uns anys a pujar la teoria que els atemptats de l'11-M van ser una maniobra terrorista per canviar el govern?
Tant se val que el jutge Gómez Bermúdez començàs la lectura de la sentència recordant que el text és producte de «les regles de la lògica i l'experiència», ni que hi llegís que «no hi ha cap prova (...) que avali la tesi alternativa de la defensa», ni que la majoria dels primers i segons titulars fossin de la mena «Ni rastre d'ETA». (Ni d'ETA, ni d'explosius no procedents de la
Mina Conchita, ni de motxilles falsejades, ni de Kangoos manipulades...). Tant se val. La sentència no ha descartat no se sap quina participació de no se sap quins individus (atenció al concepte d'«autoria intel·lectual», que farà furor els pròxims dies), ni ha descartat la implicació dels templers ni de la secta dels bogomils, tot sigui dit, i ha arribat carregada de motius per alimentar (més, encara) la sospita: s'hi ha absolt alguns implicats claus (atenció a la cabriola conspirativa: justament els més actius difusors que l'atemptat era una resposta terrorista a la participació espanyola en la guerra de l'Iraq), les penes són més lleugeres que en altres actes terroristes (no havíem quedat que tots els terrorismes són iguals?), les víctimes n'han quedat insatisfetes, ... No sap en quin vesper s'estava ficant Hilario Pino quan digué, innocent: «No hi ha cap referència a l'Iraq en la sentència que hem llegit aquest matí».
Tampoc no té gaire importància que la teoria de la conspiració disposi de nous materials per créixer. Alguns conspiradors han canviat d'esport, però l'esport de la recerca de la veritat és, què hi farem, inacabable. (Si algú en vol més informació, pot trobar-la al primer capítol del Conjectures and refutations, de Karl R. Popper. De res). Durarà tant com vulguem. Les evidències? Bé, fins i tot les evidències plantegen possibilitats conspiratives: d'una banda, mai no són prou evidents; de l'altra, sempre poden ser útils per reorientar la conspiració. Bertrand Russell va escriure (i no vull dir amb això que calgui ser Bertrand Russell per desmuntar una tosca mentida): «Una vegada els diaris van dir que jo havia mort, però després d'examinar curosament l'evidència vaig arribar a la conclusió que l'enunciat era fals». No era mort, sí, però no podem descartar que algú planegés matar-lo.
La conclusió? Ja la sabíem. El govern Zapatero és il·legítim, no sabem la veritat, etc. El ressò mediàtic de la conspiració -al capdavall, un subconjunt de la utilització electoral del terrorisme- és tan colosal que ahir s'imposà per damunt del dolor de les víctimes, i de la realitat que s'ha fet justícia. Imperfecta i limitada justícia humana, potser, sí, però justícia.
Josep M. Llauradó, escriptor.