No crec, Magdalena, que t'hagi vingut de nou la mort, tan propera a tu des de fa tants d'anys. La nostra feina és una llarga preparació per a aquest instant. Per afrontar-la amb serenitat i, fins i tot, amb cinisme. I ningú en aquesta redacció no ha viscut tan a prop de la mort com tu, perquè ningú no ha llegit tantes notícies arribades de tot el món, dia a dia, hora a hora, fins a mitjanit. Recordes la guerra de l'Iraq? Recordes el Pròxim Orient? Recordes les massacres? Recordes les fotografies que servien Reuters i EFE? I els teletips tenyits de sang i fúria, d'atacs suïcides i acarnissament ferotge? Aprengueres que la línia que separa l'existència de la no existència és un fil molt prim tenyit d'absurd. L'ensurt final t'ha agafat preparada. Bé ho saps també veient i seleccionant, durant anys, fotos dels accidents de trànsit i procurant que les que sortissin publicades fossin les menys feridores per a la sensibilitat del lector.
Però no tot ha estat tensió, ni totes les hores dels nostres dies hem compartit només angoixa i desesperació. Quan la tasca anava llisa, en dies de calma, posaves música al teu ordinador i jo aprofitava per demanar-te Cheek to cheek (galta a galta) cantada per Fred Astaire. Em donaves una gran alegria quan ja la connectaves sense que te la demanàs. Era un antídot: una melodia sensiblera, dolça i ingènua que es posà de moda en els horrorosos anys trenta del segle passat i que també cantaven els soldats durant la segona gran guerra. Perquè això era la teva feina, la teva missió en la vida: analitzar totes les desgràcies d'un planeta trastocat, fer-les mengívoles per als lectors i llegar la teva experiència als que t'envoltaven. Perquè per sobre de tot la teva tasca era transmetre il·lusió, ganes de lluita i fer entendre que la feina és l'únic que dignifica les persones. Per això el record que tindré de tu estarà amarat de Cheek to cheek, un raig d'alegria enmig de la dedicació professional per aportar racionaltat al caos i seny als desastres del món que ens envolta.
M'agradaria que la teva mort fos un exemple per a molta de gent, que pensin en el gran privilegi que és viure, en el gran regal que suposa gaudir d'una existència pacífica, democràtica i amb la menor crispació possible. Com diu la cançó que em posaves: Cel, estic en el cel...