Sr. director, A què ve que sigui tan cabdal i prioritari aconseguir representació illenca nacionalista a Las Cortes de Madrid? Quines passes decisives o no tan decisives cap a la Independència (veu pròpia i diferenciada), ha representat al llarg dels anys la presència parlamentaria d'Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit Nacionalista Basc, Nafarroa Bai, Eusko Alkartasuna, la Chunta Aragonesista, Coalición Canaria o Convergència i Unió? Si res s'ha legitimat amb aquesta presència ha estat l'existència de l'Estat espanyol i del seu règim monàrquic parlamentari blindats per les armes de la seva Constitució. Per què hem de ser en això tan regionalistes com els altres?
En tot cas, no és cap secret que el vertader interès d'UM o ERC illes en aquest envit i joc fora de la coalició nacionalista és carregar-se el PSM. El neonacionalisme entusiasta de la gent d'en Miquel Nadal és absolutament oportunista: en aquests moments no es juguen res. Per altra banda, vull recordar que encara no fa molt, a la reforma de l'Estatutet, refusaren la igualtat en drets lingüístics de catalanoparlants i castellanoparlants i actuaren en benefici d'aquests darrers.
Quant a ERC, fa el seu camí amb l'estratègia que el caracteritza: radicals en les maneres i moderats en el fons. Es fan dir «Esquerra» però s'aferren a la dreta d'UM per carregar-se un PSM que al cap i a la fi és d'esquerres. Defensen el dret a decidir, però no propugnen l'autodeterminació a la reforma de l'Estatut del Principat, donen la mà al rei d'Espanya i es declaren no antimonàrquics. Ambdós, en tot cas, anticomunistes viscerals.
Quant al PSM estan enfangats en els seus propis i antics errors d'indefinició identitària i ideològica. Tots plegats no treuen entrellat a favor del País i només se semblen en la cara que posen a l'hora de mirar el compte corrent que els procura els càrrecs que han reeixit a assolir. El benefici de tot plegat és com sempre pels "nacionals", ara amb el nom de PP i PSOE.
Joan Vicenç Lillo i Colomar. Alaró.