El dia 27 de març passat va fer cent anys que va néixer un nin que des de ben petit volia ser mestre d'escola i que, de gran, el dia que el jubilaren per imperatiu legal, plorinyava de bon de veres perquè no volia deixar de ser mestre. El seu nom era Miquel Deyà Palerm i els qui el varen conèixer podien donar la raó a la seva esposa, la també mestra Catalina Serra Ramis, quan deia que en Miquel era bígam perquè també estava casat amb l'escola. Efectivament, la dedicació a l'ensenyament era tan intensa que es podia dir que era mestre les vint-i-quatre hores al dia i que no sabia ni volia desconnectar dels problemes educatius amb què s'hagué d'enfrontar a les escoles on va exercir. No debades va cercar i va trobar les solucions creatives que oferia la moderna pedagogia que va conèixer a l'Escola Normal de Magisteri, al Museu Pedagògic Provincial i a les publicacions de la Revista de Pedagogía i del Butlletí dels Mestres.
Miquel Deyà es va fer mestre a les colònies escolars que els estius organitzava la Diputació Provincial al port de Sóller, a Porto-Cristo i a Bunyola. A les colònies va assumir una vegada per sempre la revolució copernicana en pedagogia, és a dir, el canvi de centre de gravetat que en la nova educació passava a ser l'infant i els seus interessos desplaçant a la perifèria el mestre i els seus programes. Aquest canvi suposava una valoració immensa de l'espontaneïtat i de la llibertat infantils i, conseqüentment, l'exigència d'un profund canvi de mentalitat dels mestres respecte a la seva funció.
Un exemple concret d'aquesta revolució és el projecte de fira escolar, una aplicació genuïna del mètode de projectes, que va dur a terme en el Liceu Ripoll el curs 1928-29. L'alumnat que hi va participar de manera absolutament voluntària va tenir un protagonisme tan gran en la programació i en la realització d'aquesta activitat que la direcció del col·legi i els familiars dels escolars quedaren xocats pel fet que tot en la fira hagués estat decidit i fet pels mateixos alumnes, cosa que quedava ben palesa a l'acte de la inauguració on no hi havia cap mestre a la mesa presidencial. Malauradament, s'ha perdut el documental filmat per l'inspector Ferran Leal, amb guió de Miquel Deyà, que ens mostraria les imatges dels moments més significatius d'aquest projecte.
No és estrany que, amb aquests antecedents, congeniés immediatament amb l'esperit de Freinet i la seva tècnica de la impremta a l'escola que pretenia donar la paraula als infants propiciant l'estampació dels seus textos i dibuixos lliures. A l'escola de Consell va promoure la publicació del periòdic Consell que era plenament dirigit, redactat, il·lustrat, imprès i distribuït pels seus alumnes. La revista, de periodicitat mensual, es va publicar durant tres cursos escolars consecutius (de 1934 a 1936) i va mantenir intercanvi amb més de cinquanta revistes freinetistes d'altres escoles. L'interès del contingut i la qualitat tècnica de Consell no són inferiors als d'altres revistes del mateix tipus que han merescut una edició facsímil.
La guerra va espatllar aquella joguina bella i somrient que havia estat l'escola de Consell, segons la definia un redactor d'El Magisterio Balear, i va trabucar la vida de Miquel Deyà, que va sofrir un llarg procés de depuració per haver signat la resposta al missatge dels catalans, haver publicat diversos articles en una revista patrocinada per la Generalitat de Catalunya i haver introduït lliurement l'ús del català a l'escola des de les plataformes de la delegació mallorquina de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, de la qual era secretari, i l'Associació per la Cultura de Mallorca.
Una vegada rehabilitat, el novembre de 1940 va accedir a la direcció del Grup Escolar de Son Espanyolet on va poder continuar, amb les limitacions pròpies de l'època, treballant per realitzar el seu ideal educatiu. El periodista Pau Lambert Cortès va escriure encertadament que aquella escola era com una capsa de sorpreses de dintre de la qual el director, com un prestidigitador de l'ensenyament, treia realitzacions insospitades. El que xocava al periodista no eren les festes que es feien al final de cada trimestre ni els muntatges més o manco espectaculars de les exposicions escolars, sinó justament el treball previ a aquestes activitats que va tenir ocasió d'observar presentant-se a l'escola precisament en el moment en què alumnes i mestres estaven més enfeinats en la seva preparació. Era la mateixa impressió que se'n duia una inspectora quan, després de veure com es muntava una exposició, escrivia que havia vist els alumnes immersos en una plena simfonia de treball «baix la invisible batuta del director». Miquel Deyà, efectivament, dirigia movent la batuta més o manco enèrgicament, segons les circumstàncies, però tenia l'habilitat de fer-la invisible per donar el protagonisme als alumnes que sentien com a pròpies les activitats en què participaven. Sense aquesta habilitat difícilment s'haguessin dut a terme els nombrosos projectes «extraescolars» dissenyats al marge dels programes oficials amb la intenció de prolongar i perfeccionar l'acció educativa de l'escola. Amb les excursions, visites i viatges, amb les festes, concerts i exposicions, amb la participació en concursos escolars i competicions esportives, amb la revista escolar, el cor musical, el teatre de titelles, etc... s'aconseguia vitalitzar i modernitzar l'escola tradicional i rutinària que amb prou feines aconseguia ensenyar a llegir, escriure i calcular dignament.
Val la pena repassar la trajectòria professional de Miquel Deyà que, per la seva base teòrica i la seva eficàcia pràctica, ha superat el pas del temps. Per als qui creim en el valor de la memòria històrica, és una vergonya constatar l'abandó en què es troba avui l'escenari on tingué lloc bona part d'aquesta trajectòria. Ningú no diria que l'edifici del Grup Escolar de Son Espanyolet, obra de l'arquitecte Guillem Fortesa, va ser una de les construccions escolars més emblemàtiques de l'Ajuntament de Palma durant la Segona República.
Miquel Jaume Campaner