Arrenc avui la crònica menorquina fent la més efusiva, la més entusiasta manifestació d’enhorabona a la gent d’aquest diari. Quedarà per als annals la data d’ahir diumenge, 18 de maig, en la qual s’assolí una important transformació del disseny: nova diagramació, nous conceptes tipogràfics, noves pautes de maquetació, amb una capçalera que haurà estat, no ja simplement estampada posant mà a la caixa de tips generals, sinó intel·ligentment projectada, dibuixada, diria, com una autèntica marca: dBalears. El resultat d’aquesta em sembla tot una fita ben trobada per part dels experts en disseny gràfic. Enhorabona. En els temps que corren, el nom de les coses (les denominacions dels productes que es posen en el circuit comercial i que, per tant, competeixen) ja no poden estar merament "batejats": cal, d’antuvi, que presentin personalitat pròpia inconfusible, un segell de marca inimitable, i fins registrada mercantilment. No hi ha, per mi, dubtes, que el disseny de la nova capçalera, amb l’anagrama que s’hi haurà definit, ho ha aconseguit plausiblement.
Si no em vaig fer present a la festa social de divendres, 16, per viure’l amb l’avidesa dels ulls i tot el meu enteniment, i en el curs de la qual hom hi presentà públicament el redisseny del diari, ha estat perquè vaig tenir un deure laboral ineludible. Si les meves obligacions de treball m’ho haguessin permès, no dubteu que m’hagués enlairat a Palma —malgrat els obstacles de la vaga del personal d’Air-Nostrum. A canvi, però, de desistir del viatge, aquest cap de setmana he dedicat unes hores a fer una mena de balanç de la meva vida periodística en allò que es relliga a dBalears. Hi he passat gust i m’han vingut al cap un florilegi de dades i de fets que, per mi, són d’una dimensió soberga. Tot plegat, agrairé de per vida aquest cúmul, perquè haurà resultat que, després de nou anys seguits, la meva etapa d’articulista en aquestes pàgines és la més llarga, la més continuada i sistemàtica de totes les que he desplegat en vint-i-cinc anys d’ofici. He fet, sí, periodisme en publicacions diàries menorquines i en revistes periòdiques. He ocupat tasques de redactor en emissores de televisió. He treballat en gabinets de premsa despatxant-hi el gris periodisme institucional: i benentès que parl del gris cendra pur i vulgar, i no pas del gris-cervell. He exportat actualitat informativa de la meva illa com a corresponsal d’agències de notícies i d’alguns diaris de Barcelona. No m’han faltat, en aquests anys, ocasions múltiples per actuar com a col·laborador en programes de ràdio (ara, per exemple, estic, amb gran gust personal, a la matinal radiofònica del Dr. Beltran d’IB3 Ràdio). O, nogensmenys, acostum a prendre part en debats periodístics per aquí i per allà. Ara bé: una herpètica inestabilitat laboral molt consubstancial amb aquest ofici, ha produït, en el meu cas, una excessiva inestabilitat. Rarament he pogut conservar la tasca més enfora dels quatre o cinc anys seguits. Em podeu ben creure: som un perfil humà més aviat dòcil, però la realitat tibant és que —ara per açò, ara per allò— he aparentat ser una mena de "cul inquiet" del periodisme menorquí. No crec haver-ho provocat deliberadament. Més bé, el que passa és que pocs oficis com el periodisme, a parer meu, contenen tanta refracció duríssima. I açò fins al punt que és el propi ofici el que, si no vas ull al vol, t’expulsa sense adonar-te’n. Acabes substituït, no pels millors que vénen darrere tu, sinó, a vegades, pels pitjors preparats, i fins pels que hi tenen una formació palesament enforada de les ciències de la comunicació social. Però bé: és el que hi ha, i no ho podem redreçar d’avui per demà.
En aquest balanç, idò, hi trob, dins el meu modest expedient professional, que dBalears m’haurà proporcionat nou anys seguits de periodisme d’opinió. Sense haver fallat una sola setmana, avui —vestit amb el nou disseny— hi public l’article número 403. El primer sortí el 12 de novembre de 1999. Hi duc acumulats prop de mil folis. L’etapa m’ha permès fer el periodisme en català que m’agrada i, al capdavall, m’ha regalat l’alegria infinita d’una recopilació de noranta-tres articles en format de llibre (D’illa a illa), i darrere encara hi podran venir tres o quatre més, si algú m’hi la mercè editora. En definitiva, dBalears i jo estem units per nou anys d’amor: amor mutu i amor al periodisme.•
Miquel Àngel Limón Pons, periodista