Existeix un debat obert sobre l’abast del terror o l’amenaça real que plana sobre les nostres societats. No hem de negar que el principal focus d’inquietud deriva de l’integrisme islamista, tan obcecadament antidemocràtic i antiliberal que està disposat a convertir a la seva fe tota la resta de la humanitat. Això ha motivat una pujada dels nivells de seguretat a molts punts claus (aeroports, edificis públics), una pressió damunt les nostres intimitats que no ha estat ben rebuda.
S’ha parlat d’un retall dels drets de la personalitat, de la intimitat de cadascú de nosaltres, en tant que la necessitat de seguretat implica una forçosa intromissió en les nostres esferes privades: el domicili, el correu electrònic, la pròpia persona. La qüestió deriva de saber fins a quin punt estem disposats a cedir, fins a quin extrem no s’està aprofitant la nostra por (i la indefugible realitat de l’amenaça) per a tenir-nos, encara més, sota control. Certament l’any passat hi va haver, comptats a tot el món, uns vint mil morts per atacs terroristes. Vint mil: la xifra espanta. Però donem una altra dada: els morts en accidents de trànsit a nivell global durant un any: més d’un milió dues-centes mil persones. Aquesta sí que fa por.
Tornant a l’amenaça terrorista també hem d’admetre que la seguretat ha donat els seus fruits: hi ha molts d’aquests fanàtics criminals detinguts, la qual cosa tampoc no significa que el terror s’hagi extingit. No cal haver vist moltes males pel·lícules per ser conscient del desastre que poden arribar a provocar quan siguin capaços d’apropiar-se i d’usar armes de destrucció massiva. Que no arribessin a caure en les seves mans va ser un dels motius pels quals es va fer la guerra d’Irak. Cal ser un vertader expert en terrorisme global per a saber respondre a la qüestió de si ara, després d’enderrocar Saddam, el món és un lloc més segur. Però una brutal incertesa pesa sobre nosaltres, i amagar-nos-ho és una irresponsabilitat. Hem de ser molt conscients de l’amenaça per a intentar posar-hi fre. Després només podrem plorar i lamentar-nos, sempre massa tard, de la nostra ingenuïtat.