La publicació de les balances fiscals ha confirmat el que tots ja sabíem. Que vivim un autèntic espoli fiscal digne d’un estat colonial. Nosaltres, la colònia, pagam molt i rebem poc. Altres, a la metròpoli, paguen menys i reben molt més. Curiosament, els qui tenim el pitjor dèficit som les tres comunitats dels Països Catalans: les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, per aquest ordre, ja que el dèficit de Madrid és totalment irreal, ja que allà hi tenen el domicili fiscal multitud de multinacionals i grans empreses que declaren els seus ingressos allà, malgrat hagin estat generats pertot arreu de la geografia estatal. El sistema de finançament, per tant, és ben evident que no té res de neutral. I si ens queixam ens miren malament, i ens acusen d’insolidaris, ben igual que el que passava, i encara passa en alguns àmbits, quan una dona denuncia el seu maltractador. "Qualque cosa li devies haver fet", li enfloquen.
A ells tot els és permès. Poden organitzar boicots contra els nostres productes o fer-nos davallar d’un taxi perquè parlam amb la nostra llengua, però, alerta si tu els toques anc que sigui una miqueta. Aquest ha estat el cas del regidor de Torredembarra Lluís Suñé, que ahir va instar els catalans a apadrinar un nin d’Extremadura per 1.000 euros el mes, perquè "el 8,7% del PIB català no és suficient". Les crítiques li han caigut al damunt, la Junta d’Extremadura ha anunciat que emprendrà accions legals contra ell i el PSOE extremeny parla de "pornografia infantil". Tot un caramull de despropòsits per una broma ben divertida, que mostra que nosaltres som capaços de riure’ns de lesnostres pròpies desgràcies, mentre que a ells tot d’una els puja la sang a la cresta. I com passa sempre als sotmesos, el senyor Suñé ha hagut de fer anques enrere, llevar el cartell i, per afegitó, demanar disculpes. Pagam, i si ens queixam, ens crucifiquen.
Tal com estan les coses, l’única solució que tenim és demanar el que ens pertoca tots junts, i no cedir ni un pam, maldament ens insultin o ens amenacin de dur-nos als tribunals. Hem de reclamar el que ens pertoca, ni un euro més, però no pot ser de cap de les maneres que aquí hàgim de fer equilibris per arribar a final de mes, mentre que als instituts d’Extremadura, per posar un sol exemple, hi hagi quatre vegades més ordinadors que en els nostres.
Tota aquesta catefa de gent demana igualtat i més igualtat. Que un extremeny ha de tenir els mateixos drets que un català!, proclamen. Però quan grates un poc veus que el que volen és desigualtat i asimetria al seu favor. Volen que tu paguis i ells cobrar, volen poder emprar la seva llengua a tot arreu i sense cap restricció, però que tu només la puguis fer servir a determinats territoris i amb determinades condicions. Volen tenir un ordinador per a cada estudiant, però els és ben igual si tu només en pots oferir un per a cada quatre.
El més trist de tot això és que disposen dels instruments mediàtics per difondre el seu missatge i fer creure a una gran part de la població espanyola que som nosaltres els aferrats i els insolidaris, mentre que ells són els santets que reben de pertot. Idò no!
I quan surten els representants del Ministerio de Hacienda i diuen que les balances fiscals només tenen un paper contemplatiu, que no es poden fer servir com a argument per debatre el nou model de finançament els hem de dit que d’això res de res, que volem la igualtat per a tothom, començant per nosaltres mateixos, i que, per tant, no tolerarem de cap manera que el nou sistema cronifiqui una situació injusta i totalment desigualitària. No pot ser que un estudiant, pel simple fet de viure a les Illes Balears, disposi de menys recursos que un d’extremeny. No volen igualtat, idò que comencin pel tema dels doblers: que qualsevol ciutadà, sigui d’on sigui, rebi exactament la mateixa quantitat que qualsevol altre.
I no val fer la farina blana, com sembla que fa el conseller Manera. Cal anar a Madrid amb els comptes fets i amb el suport de la totalitat de les forces polítiques i socials de les Illes Balears i exigir en nom de tots els ciutadans d’aquesta terra, no demanar, la igualtat que ens neguen dia sí i altre també. I no signar si no ens ho donen.