Hi ha coses que et diuen, per via indirecta però terminantment, que el món acumula tones i tones de detritus d’intel·ligència humana en procés irreversible de putrefacció. Un ciutadà, servidor en aquest cas, obre la finestreta per guaitar a un diari determinat, i es troba amb un titular com aquest: "Julio Iglesias derrocha seducción en Cap Roig".
Aquesta notícia impressionant s’amplia amb alguns exemples de les peces que seduïren un públic tan i tan distingit i seduïble: Un canto a Galicia, Me va, me va, me va i altres fites de la història de la música. Al Cap Roig s’hi fan uns festivals d’estiu que reuneixen una mica de tot, des de Julio Iglesias fins a una Novena de Beethoven, amb una programació que mescla en la mateixa senalla la dignitat artística de Moustaki, Battiato o Caetano Veloso amb el ja anomenat Iglesias.
D’aquest individu crèiem que, cantant, ja havia infringit a l’espècie tots els mals indelebles de què era capaç, però no havíem pogut concebre mai que seria el fundador d’una saga que pot reproduir-se fins a la fi del món, que sens dubte accelerarà. Quan penses que hi ha gent que no pot escoltar algunes àries de Bellini perquè les jutja empalagoses, l’existència mateixa de Julio Iglesias és un contrasentit que només afavoreix la biodiversitat.
Però no ens n’hem de fer mala sang. D’altra banda, el festival de Cap Roig tampoc no és una excepció en el panorama de festivals que, com diria l’exímia senyora Ana Botella, "mezclan peras con manzanas". No, no intenteu desentranyar el sentit de la sentència botellera, basta que us centreu en la intenció que l’animava –parlava de la possibilitat que els matrimonis homosexuals poguessin adoptar fills.
Peras con manzanas o ous amb caragols, la mescla funciona molt com a filosofia de les programacions de festivals que antany entenien l’estiu com un període en què la gent, en disposar de més temps que durant la resta de l’any, estava en millors condicions per cercar-se en els racons més ombrívols o en les planes més lluminoses dels grans clàssics de la música. Però alguna cosa maleïda deu tenir l’estiu que tot ho banalitza, que tot ho condueix cap a la vulgaritat més indigesta.
Ja fa uns anys que es comença a parlar de la cultura d’estiu, però encara no n’he pogut llegir cap estudi seriós que reveli la frivolitat indomable que la defineix. Se suposa que ha de ser una cultura de bermudes i tinto de verano La Casera, una cosa molt lleugera i amb gas, que fa agrura. Quan les coses començaren a parèixer el que són, no foren molts els que perceberen la trampa infecta de la cultura d’estiu: en realitat, es tractava d’obrir la porta a la banalitat perquè anàs impregnant la cultura de tot l’any, com el corc redueix a serradís la fusta dels mobles més sòlids.
Així, esperem el moment en què se’ns digui en alta i clara veu que una sonata de Brahms només és possible com a complement d’una programació encapçalada per Enrique Iglesias. Arribarà que Mozart serà un digne "teloner", i ho haurem d’agrair als programadors de festivals d’estiu.