Tot illenc neix amb una illa dins el cor. És una constant dels nadius de les Balears. I, el que és més determinatiu no és haver nascut a una illa, és el fet que neixen amb una illa dins ells. Formenterencs, eivissencs, menorquins i mallorquins glatim amb l’illa nostrada. Ens aïllam en la gràcia de la pròpia illa. Oblidam que al rerefons del blau horitzó, de la mirada, hi glateix una illa germana. Allà on acaba la vista i comença la realitat hi ha una altra guspira de balearitat, a l’horitzó marí. Una altra illa.
Aquesta aquosa blavor és l’eterna qüestió, la vella incògnita geogràfica i antropològica. La mar separa o uneix les illes? Les aigües de l’antic mar Hesperi, el mar balear, és barrera i és camí entre les illes.Al llarg de la història, Mallorca i Menorca i Eivissa i Formentera, en determinats moments, s’han sentit unides i, en determinats moments, s’han sentit separades. Mai no ha quallat entre la població de les illes la noció ni el caliu de balearitat. Les Balears, i sovint s’oblida, no tengueren unitat històrica fins a la romanització. I fou un miratge la idea baleàrica d’unitat.
Des de fa uns anys, amb l’autonomia, sia molta sia poca, per bandera, els illencs tenim el sagrat deure de bastir un ferm sentiment de balearitat, i brandar-lo per damunt les aigües que ens apropen, fins a convertir-lo en un concepte de vital pragmatisme.