Per motius diversos mir de seguir el que diuen els columnistes del periodisme mallorquí. Des de fa un cert temps hi predominen les actituds crítiques al capdavent dels afalagaments, als quals estam ja tan poc acostumats que a vegades ens semblen una mica ridículs. És ben probable que les paraules que seguiran s’avindran amb aquesta tendència que oblida les ditades de mel i fa molta major incidència en la fel.
Llevat de l’inevitable comentari a la corrupció que ens invadeix –una de les més altes del món per metre quadrat– un autor i un tema se’n duen la preferència de la crítica dels nostres articulistes. L’autor és el nord-americà Fukuyama i el tema és el de l’assignatura l’Educació per a la ciutadania. Com podeu endevinar els crítics de Fukuyama s’alineen dins la sensibilitat de l’esquerranisme nostàlgic, mentre que els que donem branca a l’assignatura ho fan des d’una sensibilitat oposada i més propera al nacional catolicisme, igualment nostàlgics de temps passats.
Fukuyama (nascut el 27 d’octubre de 1952 a Chicago) és un influent politòleg americà d’origen japonès. A l’actualitat és membre del Consell Presidencial sobre la Bioètica i catedràtic Bernard L. Schwartz de Economia Política Internacional a la School of Advanced International Studies, Universitat John Hopkins a Washington, DC. Cap allà al 1990 Fukuyama publicà un llibre i un article que duien un títol una mica ambivalent: La fi de la història. El bessó dels escrits de Fukuyama venia a dir que a mesura que ha passat el temps s’ha escampat la idea que el sistema que ha produït més felicitat –o menys dolor– durant més temps a la societat on han estat implantats és el democràtic i el d’economia de mercat, juntament amb un liberalisme cultural. Fukuyama afirmava que és evident que el sistema democràtic no és del tot perfecte, però que també resultava clar que existien mentalitats de caire polític i/o religiós molt properes al totalitarisme antidemocrátic. Però el que semblava indiscutible era que aquestes mentalitats disposades a imposar el seus criteris encara que no hagin competit a unes eleccions, eren de cada pic més poc defensables i s’havien de retirar cap a situacions més vergonyants. També que eren, les seves, batalles a la llarga perdudes. Fukuyama va saber posar als seus escrits un títol atractiu –La fi de la història–, però probablement en el pecat va dur la penitència. Alguns intel·lectuals que no varen llegir més que el títol va pensar i creure que el que havia volgut dir Fukuyama –llegiu-los i ho veureu–era que ja no passaria res d’extraordinari –ni d’ordinari, segons alguns– al món. Ara, cada vegada que el sistema del capitalisme democràtic té turbulències, tornen a retreure l’estupidesa del professor de la John Hopkins University i columnista del New York Times. Pens que en el fons hi ha un greuge comparatiu i ells, que se suposa que són –som– més vius que Fukuyama, malviuen –malvivim– amb el sou que els –ens – paga la UIB i la premsa local. El món, han de pensar, és definitivament injust. Ell, allà, i nosaltres, aquí
Si la crítica a la tesi de Fukuyama és qüestió de barra, no menys barra necessiten els que ataquen l’obligatorietat de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania. ¿No pertanyen a la mateixa sensibilitat política que aquells que de petits ens volgueren formar l’esperit nacional, no són el mateixos que ensfeien classe diària de moral catòlica, no són el mateixos que en nom de la seva ideologia deien que Adam, Luter, Galileu, Darwin... havien pecat de supèrbia per no acceptar la doctrina de l’Església? ¿No són aquells que deien que era l’escola o els campaments de la OJE els que havien de formar aquesta espècie de monjos-guerrers que havien de ser els nous espanyols? Ara, no. Ara tenen objeccions de consciència perquè l’escola ensenyi com s’ha de conviure admetent com a valor director el de la democràcia. Tenen objeccions de consciència a la teoria que cap idea supra o infrademocràtica pot pretenir dictaminar el que és o no és acceptable per a una societat. Tenen objeccions de consciència a la idea que la vida física i moral sana es regula per lleis i no per catecismes. Tenen objeccions de consciència a poder afirmar que els nostres drets són drets perquè són defensats, no per sers extraterrenals, sinó per representants elegits democràticament.
Voldria acabar oferint una solució de síntesi. No seria possible que el gruix del contingut d’aquesta assignatura ara en disputa fos una anàlisi de les tesis de Fukuyama i la resta la recuperació d’aquella matèria que es titulava Higiene i urbanitat? Una higiene i una urbanitat, ara, de caràcter laic, és a dir, natural.