El 2003, quan el cinisme del govern d’Aznar havia exhaurit totes les reserves de resignació de les persones decents, milions de ciutadans d’arreu de la geografia espanyola ompliren els carrers de les ciutats per exigir un canvi de rumb. A Palma poguérem anar a dues grans protestes, amb parlament final de Cristina Ros i de Biel Mesquida. L’èxit posterior d’Aznar en els negocis d’alta volada ajuda a entendre la seva obstinació en la mentida de les armes secretes i en la coartada maligna de la lluita contra el terrorisme islàmic i contra el terrorisme internacional.
Arribà a dir que involucrar-se en aquella guerra il·legal era també lluitar contra ETA. A les manifestacions contra l’enganxament d’aquest home als plans del lobby encapçalat per Bush, la indignació popular assolia uns graus de temperatura elevadíssims. Era una qüestió d’ètica, de moral, de civisme, de decència humana. I fins i tot d’interès polític. S’han pagat molt cars els interessos d’Aznar en aquella guerra.
Si ara hi faig referència és perquè, amb els carrers de les ciutats com a rius per la pau, es va produir una estranya reacció per part de grups de la dita majoria silenciosa: mentre al carrer la gent demanava la pau, aquestes bones gents silencioses es donaren d’alta en el partit que propugnava la guerra mentint el poble i el Parlament. De les majories silencioses no ens podeu fiar mai: de sobte, silenciosament, fan costat a la ultradreta.
Me n’he recordat en llegir que a la nostra comunitat, amb un PP gangrenat per la corrupció, amb un PP que ja no sap on mirar per no haver-se d’empegueir, les altes de militància han augmentat sensiblement. És clar que una primera lectura es referiria a la voluntat externa de regenerar el partit, però això és ciència ficció. Al contrari, la reacció dels habitants del país dit Majoria Silenciosa s’explica pels moviments que impulsa el crit de La patria está en peligro! Un partit com el PP materialitza una forma de viure, una forma de veure el món, i aquest sentiment passa per damunt de totes les consideracions sobre la moral i la decència, àdhuc els manaments de la Llei de Déu, no robaràs. A les primeres eleccions postmanifestacions contra la guerra d’Iraq, el PP va entrar en els ajuntaments i els parlaments regionals com un tsunami.
Cert que aquella eufòria els anul·là, a molts, el sentit de les proporcions i els conferí un sentitment d’impunitat que, a la llarga, ha resultat letal. Però ara la majoria silenciosa es torna a mobilitzar, hi ha una onada de conservadorisme que es posa a disposició del que manin els més corruptes. La dreta ho té, això, passen per damunt tot quan veuen perillar el més petit privilegi. Tan finolis, molts d’ells, i mira amb quina desimboltura es mouen en la sentor del femer.