Un avançament del llibre que s’ha publicat aquests dies sobre Sofia de Grècia extreu algunes opinions de la reina que ens acosten al seu pensament social/polític. Als començaments de la democràcia ja va fer alguns comentaris ofensius per al PCE, qui sap si fruit de la severíssima tradició anticomunista de la seva família. En un dels subratllats del nou llibre podem llegir que no té res contra el casament dels homosexuals, però "que no en diguin matrimoni". En temes com l’avortament i l’eutanàsia es manifesta igualment en sintonia amb la dreta episcopalívola espanyola, i, en fi, no sembla que hagi mirat gens d’edulcorar el seu pensament per fer-lo compatible amb una certa correcció política. No se m’acut cap raó perquè la reina no pugui expressar lliurement les seves opinions.
Fins i tot diria que els contribuents tenim un cert dret a conèixer-les. Una altra cosa és que ens acabin d’interessar, perquè, al cap i a la fi, la reina no és que ofereixi una reflexió de primera qualitat ni que disposi d’un arsenal ideològic de primeríssima magnitud. Segurament el seu do més apreciable en aquest sentit és el de la sinceritat.
I sincerament se’ns presenta quan escatima, quan nega el mot matrimoni a la unió legal de dues persones del mateix sexe. Sabem que, en general, l’apropiació del concepte de matrimoni per al model de relació que tradicionalment l’havia posseït en exclusiva no és una pura qüestió semàntica, sinó que obeeix a la jerarquització d’aquests models, al cim dels quals hi hauria aquell que, per ser el més exemplar, ètic i "natural", mereix la tan disputada designació. És tan així que, de la relació de les monges amb Déu, també se’n diu matrimoni. És, en definitiva, una qüestió moral, davant la qual la reina fa seva l’actitud més inflexible de la tradició. Si Rouco Varela té tot el dret a manifestar-se en aquesta direcció, en nom de què el podríem negar a la reina?
Un jutge absolgué fa un parell de dies el grup de joves que havien cremat fotografies del rei. Ara s’imputa un batle andalús per dedicar-li qualificatius rasposos. Home, no es tracta d’anar fent falles ni d’emetre intemperàncies contra les persones, a veure si aprenem a dir les coses de manera compassada i després d’haver-hi pensat una mica. Però aquesta és una simple qüestió de formes.
Les formes de cadascú ens en diuen moltes coses, però no allò de substancial que conté el missatge –en cas que en contengui algun, s’ha d’entendre. De manera que ja és hora d’anar creant un esperit i un marc de reciprocitat entre el poble i la monarquia. Si la reina pot expressar obertament unes opinions que fereixen alguns dels col·lectius més estigmatitzats –homosexuals i lesbianes, col·lectius a favor de l’eutanàsia o de l’avortament responsable, etc–, no es pot defensar que la monarquia continuï a recer de les crítiques –independentment de l’encert estètic en la forma de manifestar-les. Segurament la reina hi estaria d’acord. O no, no ho sé. I tampoc no ho aniré a aclarir.