Sembla ser part de l’essència constitutiva de l’Església la pertinàcia, tot i que aquesta institució sol confondre pertinàcia amb eternitat. D’ençà que un emperador romà i la seva lleugera consort la varen proclamar única i vertadera, ha après que el poder i l’espiritualitat immaculada i oficial són territoris adjacents i transitables en ambdues direccions. La intel·ligència? La raó? La sensibilitat? La llibertat? La compassió? La dignitat? La consciència? La veritat? La justícia? Bé, això són ous d’un altre paner. No són territoris que necessàriament tenguin res a veure ni amb el poder, almanco a les societats civilitzades, ni amb aquella classe vicària d’espiritualitat eclesiàstica, ni sobretot, amb el matrimoni entre Església i poder.
Amb tot, al llarg de la història l’Església ha intentat monopolitzar o envair aquells redols sempre que ha pogut, fins que els homes civilitzats han delimitat les esferes de cadascú, i han reclòs les creences religioses al camp que els és propi: el privat. No obstant això, l’església catòlica i el seu braç millor armat, l’església espanyola, no se n’han donat mai per al·ludides, llevat de certs casos i moments històrics particulars realment rars i notables.
El magre i esquelètic per tots els conceptes possibles, Rouco, ha pontificat fa uns dies que hi ha morts de dues categories, els seus i els altres, els màrtirs, i els irreconeixibles. I no s’ha quedat aquí. Ha assegurat que aquesta funesta mania de recordar pot dur a un esclat de violència. És a dir, que ha recomanat la memòria selectiva i l’amnèsia preventiva. Què els espera, a les famílies de tots els assassinats impunement a les cunetes i als cementiris de Manacor, Porreres, de tot Mallorca, pels feixistes durant la guerra civil? Segons Rouco, els espera l’oblit etern o que s’exposin a una altra roucada pertinaç i contundent.