A causa de la gran derrota amb la qual els aliats castigaren Alemanya, reconeguda en el Tractat de Pau, es produí en aquell imperi una gran transformació política. El Kaiser hagué d’abandonar per a sempre el territori alemany i caigué la Monarquia. Tot plegat provocava pertot arreu un descontentament general i esclataren les revoluciuons obreres. Aleshores, un Govern, compost exclusivament per sis comissaris del poble, en nom de tot el socialisme alemany, es va fer càrrec del poder. Però de seguida varen sorgir protestes dins els mateixos grups obrers. És quan una organització comunista anomenada Spartakus Bund i dirigida per Charles Liebknecht i Rosa Luxembourg proclama la necessitat d’una molt més ampla revolució.
Aconseguiren el suport de la marina de l’esquadra de guerra i dels comunistes russos. La violència es traslladà als carrers i els mateixos socialistes en el poder hagueren de fer front als sublevats de les organitzacions obreres més fortes. Cap a final de 1918, un obrer de cognom Ebert és proclamat president de la fràgil república, mentre que el poble sembla anar camí de l’anarquia. Els primers mesos del 1919, i per tant, en la dates que avui evocam, es lluita molt durament pels barris de Berlín. El Govern, desbordat, convoca eleccions per a constituir una cambra constituent. Guanyen els comicis els socialistes moderats. Però es toparan amb un fort moviment d’oposició que forma l’exèrcit i els partidaris de la restauració monàrquica.
Enmig de tots aquests entrebancs, el fantasma del Tractat de Pau portaria Alemanya a la seva ruïna financera. La tragèdia de la fam s’apodera dels més febles i la primavera del 1920 les forces monàrquiques, un altre cop, s’organitzen. Volen dur el príncep Rupert al tron de Baviera. Un militar, Von Kapp, es posa al capdavant de les forces momàrquiques que promouen un aixecament a Berlín, s’apoderen de la ciutat i constitueixen Govern. El poble dóna, però, suport als socialistes moderats.
Després d’alguns dies de lluita, aquests retornen al poder. Allà estant es veuen obligats a resistir les manifestacions de cada vegada més sorolloses a favor de la Monarquia. Mentrestant els aliats demanen el compliment del Tractat de Versalles, segons el qual Alemanya ha de pagar indemnitzacions, reconstruir els territoris francesos devastats i les ciutats destruïdes en el nord del país, entre d’altres obligacions. La reconstrucció de la indústries i economia alemanya reclamava un gran esforç, però aquest es posà novament en pràctica. Les fàbriques germàniques no trigaren a ser avantguarda d’una gran activitat que aniria conquerint novament els mercats del món, especialment, amb la rendibilitat de la metal·lúrgia. Tanmateix, una ombra massa obscura amb breus bigotis i svàstika al braç ho acabaria precipitant tot, un altre cop, al fons de l’abisme.