Dilluns n’informava aquest diari: segons els autors de la darrera edició de l’Atles de les llengües en perill al món, el català no hi està, en perill. De fet, és la llengua europea minoritzada més sòlida. Segurament, aquesta situació del català és possible per la potència manifestada a l’edat mitjana, per la dinàmica de la societat que, entre inèrcies i voluntats, l’ha fet perdurar amb força fins ara i, alhora, per la permanent ineptitud dels governants de l’Estat espanyol que, fins ara, no han sabut eliminar definitivament les altres llengües, tot i demostrar que, aquest objectiu, és un pilar central del seu projecte. No està en perill –com a conjunt– però està amenaçada, sens dubte. Hi està no sols perquè n’hi ha que –des de dins i de fora– li neguen funcions pròpies de qualsevol llengua normal dins el seu territori, sinó perquè dins el seu territori també li retallen funcions que assignen a altres llengües.
Corren rumors que entre les retallades de l’Estatut de Catalunya que farà el Constitucional n’hi haurà de referides a la immersió lingüística. Qüestionaran precisament el sistema més eficaç perquè els infants puguin ser capaços d’expressar-se en català i en castellà. És probable que, en el fons, el que els interessa és que els castellanoparlants d’origen familiar que viuen en els territoris de llengua catalana continuïn essent monolingües (la manera més eficaç d’assegurar-se’n la "fidelitat"). La forma com el PP i el PSOE han aconseguit reduir el vot "legal" (però no real) del sobiranisme basc i la manera com pretenen accedir a la presidència concorda amb aquesta voluntat.
Fa dues setmanes, una comissió del Parlament europeu va aprovar un informe amb un paràgraf que, a instàncies del PP espanyol, censura els programes d’immersió. Aquest rebuig es basa en l’argument del dret que suposadament els pares tenen de triar la llengua oficial en què s’ha d’educar els fills. En el nostre cas, en què la immersió és precisament el sistema que millor garanteix que tots els infants dominin les dues llengües oficials, la mesura podria significar que, a la pràctica, els pares que refusassin l’ensenyament en català el que farien realment seria privar els seus fills d’aprendre les dues llengües oficials del territori on viuen.
És decebedor que un informe destinat a promoure l’aprenentatge de llengües (Multilingüisme, un avantatge per a Europa i un compromís compartit) inclogui un paràgraf que s’oposa al mètode que millor assegura la generalització del coneixement de dues llengües a tots els infants. A més, en repetides ocasions els programes d’immersió lingüística aplicats al català han estat elogiats per experts de la Comissió Europea. El desembre passat, per exemple, el Comitè de Ministres va fer públic un informe que elogia el sistema d’immersió lingüística de Catalunya, insta les autoritats espanyoles a generalitzar-lo i el presenta com a referència per a tota la UE.
Segurament la majoria dels qui aprovaren l’esmentat paràgraf ni sabien de l’existència de l’informe dels experts ni saben de què va la immersió. Sort que aquest document no té valor legal, perquè, si no, els qui hi donaren suport tendrien el dubtós honor de contribuir, en un document que vol promoure el poliglotisme, a monolingüitzar infants. Així i tot, a l’Eurocambra s’ha despertat un gran interès per practicar la immersió, ja que volen construir-s’hi una piscina i un "spa" de 9 milions d’euros. En gaudir-ne, potser alguns d’aquests eurodiputats faran més servei anant a rebre massatges i a fer immersions a la piscina que votant. Hi guanyarem tots.