Aquests dies torna a ser notícia l’hospital de Son Espases. El Tribunal Suprem ha acordat suspendre la modificació puntual del pla general d’ordenació urbana de Palma que es va aprovar per permetre’n la construcció. En la sentència s’al·lega que l’hospital és projectat en sòl rústic i en les proximitats d’uns béns declarats d’interès cultural, la protecció dels quals constitueix també un interès general. Es tracta d’un cop baix a la decisió de Francesc Antich de continuar les obres de l’hospital en lloc de suspendre-les i canviar-ne la ubicació, tal com havia afirmat que faria durant la campanya electoral. En aquell moment, sembla que va pesar-hi molt el fet que les obres ja estassin començades, el que implicava que un canvi de lloc suposaria, indefectiblement, una pèrdua considerable de doblers. L’altre motiu fou que si s’havia de començar de bell nou tot el procés s’hauria endarrerit la posada en funcionament d’un centre sanitari que a hores d’ara ja és més que necessari.
Comprenc els arguments, però no crec que tenguin tant de pes com els que es poden exhibir a favor de la tornada a rere. El primer de tot és que, maldament ja s’hagués invertit molt en el projecte, el mal que s’ha fet en la seva continuació supera amb escreix el que s’hauria perdut en cas d’aturar-ho. Són uns doblers més mals d’avaluar, és ver, però si hom compta el que s’ha hagut d’invertir per condicionar les vies de transport i la degradació de l’entorn arqueològic i paisatgístic de la zona, crec que resulta més que evident. La valentia no és una de les virtuts de Francesc Antich. Un altre dels arguments a favor del canvi d’ubicació era la coherència. Queda molt lleig que els polítics prometin quelcom, rebin un munt de vots per aquest motiu i després es passin pel folre els seus compromisos electorals.
Resulta ingenu pensar que gent intel·ligent com pugui ser el mateix Francesc Antich i la sea colla d’assessors no haguessin cavil·lat que les seves promeses tenien un preu. Tocaven saber que dur l’hospital a un altre lloc implicava necessàriament que una part considerable de les despeses que s’havien fet fins aleshores no haurien servit per a res i que haurien d’estar disposats a assumir-ho. Que se’n temessin quan ja governaven resulta inconcebible! I encara resulta més esperpèntic constatar les maquinacions que es feren des del PP per fer fer via al projecte. El canvi puntual al pla general de Palma, en seria un exemple. Les coses es varen fer a corre-cuita, sense garantir que es seguissin totes les passes necessàries perquè la construcció de l’hospital fos impecable des del punt de vista legal.
Contràriament al que passa aquesta legislatura, l’anterior es va caracterizar per un excés de velocitat en el disseny i l’execució dels projectes. Es tractava de fer via, hi hagués o no financiació, amb la gent en contra o a favor, tant sí com no. El resultat fou tota una sèrie d’infraestructures altament contestades, que deixaren contenta una part de la població, però molt fallona una altra. Finalment, aquesta forma de fer les coses els passà factura i no pogueren revalidar el govern.
La primera lliçó que caldria prendre de tot aquest procés és que hi ha determinats projectes que no es poden tirar endavant sense consens. Els que signifiquin canvis irreversibles o els que suposin despeses o condicionants que s’allarguin més d’una legislatura no s’haurien de poder executar sense el consens previ amb els qui tenen la possibilitat d’haver-ne d’assumir les conseqüències. L’altra lliçó és que el polític que promet quelcom s’hauria de pensar molt bé les conseqüències que tendrà abans de dir-ho i hauria d’estar disposat a assumir-les. Altrament, l’únic que provoca és decepció en la política i manca de credibilitat en el sistema.