Temorós d’esgotar la paciència dels meus lectors amb preàmbuls, pròlegs, consideracions i excuses, i incitat pels amics sineuers i lloritans que m’asseguren que si vaig amb tanta pardaleria i no faig més sang, no em tornaran a llegir pus mai, passaré a exposar els dos models agrícoles que representen o personifiquen Biel Company i Mateu Morro.
El model de Biel Company és el propi d’una mentalitat economicista radical. En Biel creu que l’agricultura que convé a Mallorca és aquella que dóna més rendiment per quarterada. El rendiment s’ha de calcular, lògicament, sumant els guanys i restant les despeses. Aquest càlcul du a la conclusió que el millor que es pot fer és sembrar patates a sa Pobla i cereals –ordi i civada– a les terres que tenguin un mínim d’actitud per a tal tipus de correu. Complementari amb aquest criteri és el de mirar d’estalviar mà d’obra i posar a treballar el capital en forma de maquinària agrícola. No crec que faci falta dir que aquesta mentalitat d’explotar al màxim la terra i treure’n el benefici més gros possible és pròpia de la cultura jueva i dels preceptes que els va donar el Déu de l’Antic Testament, el Déu dels jueus i dels xuetons. Sé el que dic.
Tot i aquesta mentalitat excessivament jueva i economicista, en Biel no deixa de tenir una part de raó. El que passa és que aquest tipus d’agricultura atenta, com totes, no sols al medi ambient, sinó al paisatge que vàrem conèixer, els de la meva generació, a la nostra infantesa: amb arbres, parets, tanques, animals diversos, pagesos que anaven darrere el mul, que tenien temps per fer un cigarret al mig del sementer etc. Aquell paisatge que segons Pla havia creat el dret romà ha estat transformat ara en un altre, sense arbres ni pagesos, que de cada vegada més s’assembla a Castella i a mi, francament, no m’agrada.
El model Morro és tota un altra cosa. Consisteix a posar messions més per una agricultura diversificada, per ventura més bella –més semblant a la de la meva infantesa– però econòmicament, ai!, més insostenible. És un model que per a funcionar necessita que els mallorquins facem contínuament actes de fe. Hem de creure, i pagar per això, que els nostres productes són més saborosos, que les tomàtigues fetes amb conreu ecològic són més saludables, que no hi ha cap adob comparable al cagalló de cabra, que no hem de podar els arbres per fer-los petits i facilitar la recollida, sinó que hem de respectar la seva llibertat, que la ciència agrícola i ramadera americana i els seus investigadors van errats respecte als transgènics o a la transferència embrionària, que la Conselleria d’Agricultura necessita més funcionaris.
Per res d’aquest món voldria estar dins la pell de na Mercè Amer. Na Mercè haurà de triar entre dos models i jo, a hores d’ara, no sé per quin dels dos em decantaria. I sabeu per què no ho sé? Perquè la teoria científica que m’ajudaria a resoldre el dilema té encara alguns punts poc clars. Aquesta teoria científica és el darwinisme i un dels seus punts foscos és a veure si la selecció es fa, o actua, a nivell d’individu o a nivell de grup. Dit altrament: si per a l’espècie –en aquest cas els agricultors balears– és millor fer costat amb les sempre necessàries subvencions aquells individus forts i biològicament o econòmica eficients o gastar els nostres imposts a repartir ajudes a la majoria dels que es diuen pagesos, encara que moltes d’aquestes empreses funcionin amb supòsits ingenus i/o irracionals.
No sé, ja dic, com resoldre la disputa. Però m’atreviria a proposar un justa quasi de caire medieval. Una carrera al trot amb en Biel i en Mateu de menadors. Els cavalls els triaria jo. Serien –vos ho assegur– dos panerets de fruita. Riuríem!