Per primera vegada des del 14 de març de 2004, la dreta espanyola comença a creure en el líder designat. Fins a les eleccions gallegues i basques, Rajoy era un element menystingut i obertament criticat per tots els àmbits conservadors, des del partit fins als mitjans de comunicaci que amb tanta cura acaronaren Aznar. La debilitat que mostrava el registrador de la propietat, davant l’estratègia socialista d’arraconar-lo lluny de qualsevol possible pacte, estimulava la voracitat dels seus detractors que li exigien mostrar una agressivitat absoluta, talment se’n fotés de rompre tots els ponts i per sempre.
No ho va fer i l’arítmica electoral el permet presentar-se victoriós a les eleccions basques que menys vots ha aconseguit el seu partit. Estrany però real. Avui, per allò dels enemics dels meus enemics són els meus amics, té més predicament amb CiU i PNB que el PSOE governant. La demostració d’aquest sobtat respecte al digitat d’Aznar és la no renovació dels contractes de Losantos i de Vidal a la COPE. L’Església, tan atenta ella a les conveniències del poder, l’acaba de beneir.