Supòs que és un sentiment d’allò més estès, però no he vist encara, aquests darrers dies, cap agraïment explícit als científics i investigadors que estan lluitant per contrarestar i resoldre el tràngol global de la grip porcina, ni molt menys vers tots aquells que desenvoluparen en el passat els coneixements i les tècniques sobre les quals es fonamenta tot el que sabem ara.
Què en seria, d’aquest episodi d’apocalipsi periòdic, si no ens haguessin precedit Hipòcrates (que el 412 aC ja informà d’una epidèmia, definint-la) o Lord Randolph (que en va descriure una altra el 1562) o J.S. Koen, el veterinari que provà l’origen animal d’una infecció humana, o Richard E. Shope, que engegà la virologia moderna, o les fites fonamentals dels Mayer, Beijerinck i Ivanovski, entre molts altres, i sense tots els científics i el personal sanitari que avui poden fer feina, amarats d’aquells coneixements.
Tampoc no cal, dirà algú. Aquells dos dits de front que suposem de manera optimista a tothom ja inclouen que el que sabem ho sabem perquè algú ho ha descobert, amb feines i sacrificis, i que el coneixement i les teràpies de què gaudim no han sorgit del no-res. Ni tan sols el sentit comú, el seny que atribuïm (sovint ingènuament) a qualsevol persona, serveix de consol: ni el sentit comú d’una sola persona, ni la suma del seny de tota la humanitat ens hauria permès arribar a conèixer què són els virus i com es comporten, i com es guareixen o afronten les malalties que provoquen.
Només la ciència –és a dir: la convicció que parteix de la imaginació, però que exigeix la contrastació empírica, la capacitat de plantejar-se qüestions i d’esbrinar-les sense prejudicis ni imposicions, l’esforç per anar més enllà d’allò que veiem a primera vista, l’aspiració d’esprémer al màxim la racionalitat, la valentia de sotmetre-ho tot a la crítica...– ens ha permès superar l’estat de por permanent que degueren sentir gairebé tots els malalts, de manera automàtica, fins fa pocs anys.
Les majoria de les malalties han suposat, al llarg de la història, una condemna injusta al patiment i a la mort, i si ara podem enfrontar-les amb esperança i optimisme és gràcies als coneixements científics desenvolupats per homes i dones concrets. La ciència no surt de la tradició, ni de l’autoritat, ni de la confiança en la bondat de la naturalesa: es desenvolupa lentament i exigeix una inversió –de temps, de béns, d’energia i d’intel·ligència– que tothom hauria d’intuir, ni que fos per emetre un silenciós missatge d’agraïment als que es decidiren a fer-la, aquesta inversió, no sempre rebent el premi merescut.
Julian S. Huxley digué que el progrés de la ciència es produeix posant un maó sobre un altre, no per la sobtada erecció de palaus de faula. Quan prengui un medicament, o escolti el consell del metge, o rebi la informació que li garanteix la salut, recordi que aquests missatges no han caigut del cel.