La guerra colonial

Els primers historiadors no franquistes que tractaren la insurrecció armada feixista-militar de 1936 apuntaven la raó de ser de la rebel·lió en foragitar el Front Popular. Varen caure en el simplisme de reduir el conflicte a la dialèctica dreta-esquerra. Això no obstant, s'han aixecat veus i documents que assenyalen que la guerra incivil va ser, part damunt tot, una "cruzada nacional" (tal com la definí la Conferència Episcopal Espanyola) contra el separatisme. He rellegit els diaris de sessions de la República i, a més de certificar la histèria d'Espanya i el caràcter repetitiu dels tics dels actuals partits polítics, he confirmat que, efectivament, la dels Tres Anys va ser fonamentalment una guerra colonial contra el País Basc i Catalunya.

L'Espanya republicana (com la monàrquica d'ara) havia patit govern dels dos colors i, per tant, la CEDA i el PSOE sabien de la seguretat que dóna el "torn de partits" que inventaren Cánovas i Sagasta i que practiquen els seus actuals hereus. Allò que preocupava era, allò que preocupa és, el que ells anomenen "ruptura": el dret a decidir!
La darreria de 1935, en el frontó Urumea, Calvo Sotelo va mostrar el llautó quan amollà el seu "antes roja que rota". Aquella sincera confessió pública delatava que, més enllà d'ideologies, el que volien els espanyols (fossin falangistes, fossin socialistes) era la unitat per la força. Telesforo Monzón, intel·ligent líder del PNV, pensador, bon prosista, creador de l'ertzaina i dels serveis secrets bascos, va aprofitar la patinada i, a la sessió de dia 5 de desembre de 1935, va fer una intervenció antològica que aclaria quines eren (quines són) les vertaderes trinxeres del conflicte.

Monzón, que aleshores tenia 31 anys, va dir, segons el diari de sessions de les Corts espanyoles: "En la trayectoria de la historia de España hay un momento, precisamente aquél en que éramos soberanos y libres, como lo habéis visto aquí, en que dependía de España medio mundo. Y, señores, ¿dónde está ese medio mundo? ¿Dónde está vuestra gran potencia? ¿Qué ha sido de Filipinas? ¿Qué ha sido de Cuba? Cuando un pueblo pide a España la autonomía, España, en vez de autonomía, envía lo que, por lo visto, va a mandarnos ahora el Gobierno: persecución. Entonces, la voz de libertad de un pueblo crece." El President va haver d'aturar la sessió enmig de la cridòria dels diputats espanyols de tot signe, però no va ser per reprimir els crits ni els insults contra el líder basc, sinó per cridar l'atenció i amonestar Monzón per "falsificar nuestra realidad" (sic).

Els diputats bascos i, tímidament, els catalans, feren intervencions pedagògiques inútils sobre la legitimitat d'aspirar a la sobirania nacional. Calvo Sotelo va explicar la seva frase: "Dije que prefería una España roja a una España rota. ¡A mí eso qué me importa si va a sobrevivir la unidad nacional, si con una España roja que ha de ser pasajera y temporal no se va a romper el vínculo o la unidad nacional de mi Patria! ¡A mí eso qué me importa si ha de subsistir la Patria, mientras que con una España rota la Patria quedaría muerta!". Telesforo Monzón, el mateix que va dir que "una llengua només mor si els seus parlants l'abandonen", el mateix que va dir que "serà quan no ens entendran que ens voldran entendre", va replicar: "Llegará un momento en que la autonomía que vosotros ofrezcáis ya no satisfará. Cuando los vascos os reclamen más que una autonomía, entonces querréis concedernos un trocito; pero puede ser tarde, como lo fue en Cuba".

Mig any després els militars es revoltaren. Per combatre l'Espanya roja? No! Tant els és que sigui roja com blava! Tres mesos després de la insurrecció, l'octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca, Francisco Maldonado (llegiu Savater) va explicar novament de què anava la cosa: "Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva como un cirujano resuelto". El Rector de la universitat, Miguel de Unamuno, va voler replicar aquella frase, però Millán Astray el va interrompre per cridar: "¡Viva la muerte! ¡Abajo los intelectuales!".

Ha passat el temps i només hem millorat en una cosa: els militars d'ara no es podrien sublevar! La resta? Igual! Monzón s'avançà 70 anys a Ibarretxe, el qual han insultat des de l'esquerra i des de la dreta per voler consultar el seu poble! Calvo Sotelo s'avançà 70 anys a Rajoy i a Zapatero. Allò que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Ho han demostrat a Navarra, on el PSOE ha cedit el govern al PP, emmascarat d'UPN, i a Euzkadi estricta, on el PP ha escenificat "La Torna". "Antes roja o azul que rota!", criden del bracet PP i PSOE. En canvi, quants de catalans o bascos d'esquerres serien capaços de cridar: "abans de dretes que subjugada!"? I quants de dretans acceptarien "abans d'esquerres que sotmesa!"? Aquesta és la més exacta definició del "sectarisme nacionalista". Per decidir el model polític del nostre país, abans cal la llibertat. Aquest és l'ordre de prioritats correcte si volem aspirar a figurar en el concert de les nacions lliures del món i poder decidir, democràticament, el govern que la majoria consideri més eficaç.