És de veure, dóna un gust fora mida observar-lo a la fotografia de premsa que ara mateix tenc a les mans (El País, pàgina 51/ Gente, dijous 18 juny 2009). L'han fotografiat a l'arribada al Congrés de Diputats i, en un encert de bon professional, han enfocat la instantània davant d'una finestra vidriera pintada de gris obscur, amb cortineta fumada, ben enquadrat per la part baixa enmig de dos cossiols de geranis florits, un de flors vermelles i l'altre color de rosa rivetejades de blanc, i just al darrere del clatell la verdor d'unes fulles que ben bé podrien ser d'una acàcia esponerosa. Vestit de gris el nostre home, camisa blanquíssima, corbata roja sang, que ajuda a donar una micoia de color a l'habitual i crònica pal·lidesa del seu rostre. Als llavis aquest intent frustrat de somriure que tan bé li surt molt sovint, que el personalitza tant, entre rialla molla i rictus.
Com amb posat de badocar ben a posta, m'enteneu? Barba incipient com sempre, ben arreglada de l'hora. Impecable. Mirada entre reservada i temorega, submisa però volent aparentar una altra cosa. Ben segur que tots vostès ja la hi coneixen, aquella interessada ullada per damunt de les persones i les coses. Atalaiant l'horitzó, un temps se'n deia, els indis americans es solien posar la mà plana fent ventall part damunt les celles. La mà dreta ben oberta com si es disposàs a estrènyer la del fotògraf que ben segur té al davant, però retenint-se al darrer moment. O com si després d'haver-la-hi donada es torcàs les possibles humitats amb els baixos del jac. Tot ell fa la impressió general de caminar així com trepitjant ous, com si passàs pena de llenegar...
Però la notícia del dia és la cartera portadora de papers. Amb la mà esquerra aguanta una cartera de cuiro obscur, que a la vegada recolza contra les costelles dolces, i que esbargeix als quatre vents del món la següent llegenda: "Success is a decision", amb lletres ben grosses, que traduït a l'idioma de Ramon Llull, enverga als quatre vents del món: "L'èxit és una decisió". I aferra't, Mariano, que vénen corbes. Si no et quedes sols amb la fotografia, que ja n'hi ha, i llegeixes el text de la nota de premsa, arribes a saber que, un dia de la passada i meritosa campanya electora,l li va deixar tan preuat objecte la seva cap de premsa, dona Carmen Martínez de Castro, que l'havia comprada prèviament a "El Corte Inglés", i des d'aleshores que no l'ha amollada ni per anar al lloc comú de tant que li agrada, cartera i llegenda anglosaxona. I en certa manera, en el seu cas concret, fins ara el seu èxit ha estat talment així: una decisió. Tots ja sabem fil per randa de qui, eh? Sí, sí, bé, bé, d'acord, seva també, en mancaria d'altra, clar que sí, home de Déu, un poc seva també.
Potser s'ha de recordar, així com aquell que no diu res, que "exit", en la llengua de Shakespeare, que tant li agrada a ell i al senyor Francisco Enrique Camps Ortiz, president de tots els valencians i valencianes, (i al professor de Georgetown, ostres, que quasi me n'oblid, my friend), significa ni més ni manco que "sortida".
Si el senyor Rajoy ha arribat a entendre el joc que poden donar certes paraules, potser li acabin anant bé les coses amb tot això del seu "triomf" a les eleccions europees i tal. De tota manera, i facin comptes que no he dit res, que un mac dins la boca hi està bé de vegades, però devers Madrid hi ha un parell de llissots d'albufera que... Bono, què he d'anar a contar que tots vostès ja no sàpiguen? Passi-ho bé i fins a una altra.
El senyor Rajoy, “the decision man”