En el cafè del poble la gent conserva la calma. A la taula del racó hi juguen a truc. No puc evitar un somriure. Na Tònia G. s'ocupava de mi essent jo nadó. Tònia sofria les conseqüències d'una relació domèstica turbulenta. Feia temps que ella no deixava entrar a casa seva el marit. No és d'estranyar, doncs, que les grans discussions que sovint continuaven tenint esdevinguessin enmig del carrer.
Però, no per públiques, a les disputes no es deixava de perdre algun cop i alguna empenta. La situació va tornar insuportable i la dona va prendre algunes mesures de protecció. Dràstiques, com era ella. Les nits solia sortir de casa seva amb una pistola davall el vestit segurament embolicada en un mocador de set pams. Els vespres que els meus pares anaven a Ciutat, al teatre o una festa, Tònia G. en braços m'agafava i ella, la pistola i jo partíem al cafè. Ella es posava a jugar a truc. Era l'única dona que jugava a les cartes amb els homes. Jo, segurament, de mà en mà, anava de taula en taula, de gràcia en gràcia i de cullereta d'aigua amb sucre a cullereta de cafè amb sucre d'algun cabró que es volia ficar amb mi. No puc evitar somriure quan veig la taula del racó on encara juguen a cartes. La meva protectora un bon dia agafà els seus dos fills i partí a Amèrica, a San Miguel, província de Tucumán, a l'Argentina. Una carta i una foto d'ella amb els fills ja grans, que ens va fer arribar fa molt de temps, és el únic record visual que en tinc. Però, segurament bona part de l'admiració que profés per les dones valentes es deu a Tònia G.
A la taula de l'altre racó hi ha M., un ecologista avant la lettre. Tònia no feia gaire temps que havia partit a Amèrica i ell ja deia que l'estiu no menjava peix perquè els turistes pixaven a la mar. Una mar plena de pixarades, tenyida de groc diürètic. M. diu que la tecnologia ha evitat que aquest quadre escatològic fos possible, encara que algun emissari plorós continuï lliscant matèria orgànica, a canvi ha escalfat el planeta perillosament. Li explico que he anat a comprar tomàquets a una portassa de la Roca Llisa, que són bones i fan olor de tomàquet. Les coses ja no fan olor, no exciten el sentit de l'olfacte. Són agradables per a la vista però no fan olor. Sense olor no hi ha passió. Repta que algú li digui la darrera vegada que ha sentit l'olor salada de la mar. La gent pensa que efectivament estava contemplant la posta de sol mirant l'horitzó i la mar era inodora. Mirant la mar somiava i l'excitació no arribava, hauria de sonar a la gramola. S'obre un nou debat a la taula del racó. Tecnologia, sobrepoblació, emigració, emissions de CO2, canvi climàtic... a poc a poc repassem, voltem i girem per l'univers de la diversitat i de l'actualitat. M. té el diari obert per les pàgines d'informació política.
Això tampoc fa olor. En alguns casos fa pudor, són les molècules corruptes de la matèria. I, pel que es refereix a la resta de matèria, aquesta quasi no es mou, sembla matèria inorgànica. Creu que a la societat li fan falta nous estimulants que l'excitin i provoquin. És de la teoria que no falla l'olfacte, sinó que sobra l'artificialitat que adormeix els sentits. La química del sistema anul·la la química dels sentits. Mentre s'allarga la conversa penso que ella no va fugir, sentia atracció per un altre tipus de vida i partí a Amèrica. Tònia G. és la fragància de les persones valentes. Vàrem començar a trossejar tomàquets per a un trempó.