Fa uns dies vaig tenir la satisfacció de conèixer Antoni Salas Fuster, l'autor d'un llibre que ens permet tapar un buit de la memòria sentimental, L'Atlètic Baleares, una història de supervivència". Salas ja havia fet una altra incursió en el passat amb un volum força suggestiu, Palma ahir, Palma avui. Entre la publicació de l'un i l'altre, hi ha pocs mesos de diferència. Això s'explica perquè Salas s'ha jubilat de Sa Nostra i disposa d'un temps que abans no tenia. I el dedica enterament a remoure papers d'època, la seva vocació. Antoni Salas és un home il·lustrat, sensible envers les manifestacions de la cultura popular i del record. Quan evoca el passat, és un plaer escoltar-lo. I l'evoca sovint, perquè la memòria és una manera de retrobar-se amb el país que estima i de refermar-se en la seva condició de mallorquí.
Va ésser així com parlant, parlant, va derivar de l'Atlètic Balears a la procedència social de la família -son pare va ésser sabater- i a la infantesa, marcada per l'orfandat, en el anys grisos de la postguerra. Casualment va referir-se a l'escola -concretament a l'Escola Graduada- i ho va fer en un to elogiós, del tot desmesurat atès el nefast adoctrinament polític de l'època. Si més no l'hi vaig considerar, i no vaig tenir empatx a fer-li-ho saber. Conversàvem a casa seva. Aleshores, va demanar-me permís per absentar-se un moment, que no va superar el minut, i va tornar amb un quadern, perfectament conservat, que va allargar-me. No record exactament de quin curs era (del 1942-1943, potser?), però sí tenc ben present que estava escrit amb una cal·ligrafia impecable. Antoni Salas em va animar a girar els fulls i a fixar-me en el contingut. De manera que vaig fer-ho. Hi havia, copiats a llapis, poemes de Jorge Guillén, de García Lorca, de Neruda.
I textos d'Azorín i, primordialment, de Pío Baroja. A més a més, cada poema i cada text anava acompanyat d'una reflexió de l'alumne des de la seva òptica infantil. "Vaig tenir la sort, em va dir Antoni Salas, de caure a mans d'un mestre excepcional, don Melcior Rosselló". I va afegir: "Treia temps per a ensenyar-nos, mig d'amagat, a escriure en català". Vaig quedar meravellat. Com és possible que a Palma pogués haver-hi un mestre d'aquest pes en els anys de la foscor més demolidora? Per a il·lustració dels lectors joves que no coneixen l'època, reprodueixo un text del llibre escolar d'un altre mestre mallorquí, aquest ben integrat en el Sistema. Trio un paràgraf a l'atzar: "¡Escuchad bien esto y para siempre, niños españoles!: ¡el que de vosotros olvide su lengua española o la cambie por otra dejará de ser español y cristiano! ¡Por traición contra España y pecado contra Dios! ¿Y tendrá que escapar de España! Y cuando muera, su alma traidora ¡irá al infierno!" ¿Cal afegir algun comentari? No.
Venturosament Melcior Rosselló (mestre de l'última generació de la República, la del trenta-sis) és viu, i puc fer-li arribar, a través d'aquest article, la meva admiració més sincera. Se'n fa digne pel seu rigor, per la seva honestedat, per la valentia, per la clarividència. No sé si amb aquest costum de repartir medalles com que escampar gra que practiquen les institucions, n'hi ha tocat alguna. Però, sens dubte, se les mereix totes. Encara que el millor homenatge que pot rebre li va retre el mateix Antoni Salas. "Molts dels al·lots que estudiàrem amb ell, em va dir, li devem tot el que aconseguírem de profit en la vida".
La lliçó d'un mestre d'escola