La vida de Jaume Matas té, per a qui la vulgui emprendre, elements valuosos per explicar el llautó i la inconsistència d'un temps i d'un país -els nostres. Pertany a una fornada d'antics joves polítics, les joventuts cañellistes que, en el seu moment, assumiren responsabilitats més a compte de l'esperança de Cañellas en la seva fidelitat que no en una vàlua professional més o menys contrastada. A hores d'ara, no dubta ningú del greu error de Cañellas. Amb aquell estratagema, es va pràcticament saltar una generació de polítics de dreta, alguns dels quals haurien pogut aportar valors dels quals encara no anam sobrats. Va pecar de juvenilisme.
La qüestió de la successió política és tèrbola i sinistra, tan vella com el poder i les ambicions que genera. Seguint una llei escrita amb la primera sang humana, la traïció es va consumar puntualment, fins i tot abans del que una delicadesa elemental hauria suggerit. Matas arribà a tenir un control minuciós, tentacular, dels recursos del poder i de les voluntats humanes. La seva herència és una tragèdia per al país, que se sent tot ell emmetzinat per la corrupció. Si et preguntes ara amb quines bases -al·ludim a formació política, cultural, capacitat de gestió, visió de país cultivada en l'estudi de la seva història i de la seva gent...-, amb quines bases va poder aixecar Jaume Matas la seva particular estructura de poder dins l'estructura del poder polític, la resposta no pot causar si no consternació. Si el governant és qui aporta el retrat robot de la societat de la qual emergeix, haurem d'entendre sense embuts que la nostra societat ha assolit un buit de valors com segurament mai no havia patit.
I, potser encara més nociu, una insubstancialitat que possibilita l'escalada al poder a qui no el manejarà com a eina per millorar les coses, per a proveir la societat dels instruments per al seu desenvolupament. L'evolució posterior de Jaume Matas no ha abandonat la via que tan bons resultats li havia donat mentre governava la seva província. Primer en nòmina en el grup Barceló, a Washington, amb una tasca per a la qual no havia demostrat cap preparació específica, a continuació treballa, a Nova York, per a una multinacional d'assessories vàries que havia rebut substancioses comandes per part del govern illenc en temps del propi Matas. Tampoc en aquesta nova responsabilitat ha demostrat fins ara una capacitació específica. Alhora, una acció opaca del fiscal general Conde Pumpido impedeix o obstaculitza la feina d'uns fiscals que investiguen l'enriquiment per ventura injustificat de l'expresident.
Que es pugui agegantar així la figura d'un funcionari que molts dels seus antics companys qualifiquen de simplement discret -és un eufemisme-, constitueix tot un símptoma de l'anèmia de la nostra societat, perquè, ben mirat, Matas seria un cas fet a posta per no deixar escletxes als dubtes, però en general la mediocritat no és, en el nostre país, un obstacle per arribar a exercir tasques de govern. Partitocràcia, llistes tancades, desencís general...? És clar, tota herba fa feix, però, al capdavall, tot surt d'on surt, res no cau del cel.
Jaume Matas com a símptoma