Si l'any passat va ser el quarantè aniversari del maig del 68 francès, enguany n'és el vintè de la caiguda del Mur de Berlín. Dos esdeveniments crucials, dos símbols de la llibertat en aparença diferents però en el fons perfectament complementaris.
Comparat amb el que aleshores estava succeint als Estats Units, el maig francès va ser sobretot un entreteniment de joves burgesos desorientats i amb mala consciència social, però almenys va servir per importar oficialment a Europa alguns dels canvis estructurals que s'estaven forjant a l'altra banda de l'Atlàntic: les protestes a favor dels drets civils, el deseiximent moral -sexe, drogues i rock'n'roll- que féu volar pels aires els costums més convencionals d'una societat sovint encartonada i obtusa, i l'exaltació individualista de qui de sobte havia deixat de tenir por de revoltar-se contra l'autoritat (una exaltació i una revolta que, significativament, aquí foren diluïdes o desactivades per la fe comunista de molts dels seixanta-vuitistes).
En qualsevol cas, el que nosaltres hem heretat del maig francès, i de la dècada nord-americana dels 60, no és la mitologia d'una victòria ideològica, sinó el botí d'una victòria moral i actitudinal: avui són ben escassos (i tenen ben poca credibilitat) els que dubten que Jim Morrison i els Doors van fer molt més per la llibertat que Daniel Cohn-Bendit i els seus camarades d'aula maoistes i trotskistes.
Però l'any 68 encara faltaven vint-i-un anys perquè comencés a concretar-se la victòria ideològica de què ens sustentem avui en dia. La caiguda del Mur de Berlín, la dissolució de l'URSS, va ensenyar al món que l'home nou socialista de qui durant tant de temps havia estat parlant la propaganda soviètica era, sí, un home nou, però només per la magnitud del desastre que havia sofert per culpa de les malvestats de l'economia planificada i de l'omnipotència d'un règim brutalment totalitari. L'home nou socialista era nou perquè, a còpia de misèria, havia deixat de ser un home.
Si el Mur de Berlín hagués seguit dempeus, actualment hi hauria molts milions de persones que no sabrien res de la democràcia, ni del benestar material impulsat i propagat pel liberalisme, ni de l'obertura intel·lectual que ha significat l'expansió de les noves tecnologies...
1968 i 1989. En principi, només dues dates. En realitat, el codi genètic dels aspectes més essencials -i millors- de la nostra època i el nostre món.