La Constitució reconeix que, a part del castellà, pot haver-hi altres llengües oficials si ho estableixen els estatuts d'autonomia. Hi ha estatuts que reconeixen el català com a llengua pròpia i, a més, l'estableixen com a oficial. Però així com la Constitució explicita que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença, raça, sexe, religió o opinió, no ho fa amb relació a la llengua, tot i que es pot suposar implícit quan diu que tampoc no ho poden ser per "qualsevol altra condició o circumstància personal o social", ja que poques circumstàncies hi deu haver més alhora personals i socials que la llengua.
A pesar d'aquest marc, hi ha gent i col·lectius que s'estranyen molt que n'hi hagi d'altres que, basant-se en el reconeixement d'oficialitat del català en algunes comunitats autònomes, vulguin donar un tracte institucional preferent al català (pel caràcter de llengua pròpia) o fins i tot la sorpresa es produeix encara que només el vulguin igualar al castellà, quant a drets i deures.
Els en produeix tanta, d'estranyesa, o més que la que els produiria una persona que, després de tirar una llosca per la finestra del cotxe, reclamàs que li afegissin quatre punts al carnet perquè, en els rètols d'intermitència bilingüe que hi ha en algunes autopistes i carreteres, fa una partida de dies que s'hi anuncia "Tirar llosques, 4 punts". Tot i no dir que es tracta de restar-los aquests punts, es deu considerar que la gent ha de ser capaç de suplir l'el·lipsi, basant-se en totes les informacions prèvies i de l'experiència, pròpia o d'altri.
De la mateixa manera, la prohibició durant tants d'anys de l'ús públic del català (i de l'euskera i el gallec), tota la constant manipulació sobre la jerarquia de les llengües i l'experiència de veure els comportaments d'institucions i de moltes persones, du aqueixa gent i aqueixs col·lectius a entendre que, tot i que s'atorgui formalment oficialitat compartida i propietat exclusiva al català en el seu territori, mai no pot implicar concedir-li ni tan sols una posició igualitària respecte del castellà. Interpretar-ho així ho veuen tan violent com reclamar quatre punts per tirar la llosca per la finestra del cotxe.
Això es demostra, fins i tot, en els pocs documents oficials d'àmbit estatal en què apareixen les quatre llengües, amb el castellà en lletres grosses i les altres tres amb lletres petites (tenc davant un permís provisional de conduir). Fa un parell d'anys vaig rebre un escrit personal de felicitació de Nadal d'una persona que treballa a un Ministeri de Madrid, amb la qual havia tengut una amable relació professional. El text, molt breu, estava escrit en les quatre llengües; això sí, en castellà en lletra més grossa. És a dir, fins i tot, en un gest d'evident cordialitat (no ho dubt gens), la seva percepció li imposava marcar la jerarquia entre les llengües.
És evident que el pòsit i la percepció personals determinen la interpretació dels textos. Algunes vegades forçant-los més enllà dels límits lògics; com és el cas dels qui volen "suboficialitzar" (o "desoficialitzar") el català. En altres casos, en bona lògica; com la interpretació que reclama un cartell que vaig veure en una botiga d'una barriada de Palma, en el qual s'anuncia "Se alquila aparcamiento y trasero" (dic en bona lògica, perquè els dos lloguers literals no solen oferir-se mai junts; així i tot, una mà samaritana i previsora, amb un retolador, hi ha afegit l'el·líptica "t" entre la "s" i la "e" del darrer mot).