El president nord-americà va dir fa dos dies, en un llarg (una hora) discurs als ciutadans sobre la necessitat de la reforma del sistema sanitari, alguna cosa semblant que aquell no era un tema que l'afectés, perquè ell ja tenia, per raó del seu càrrec, una assistència sanitària immillorable i de primera qualitat, i que tampoc no afectava els congressistes i senadors que l'havien de votar en un futur proper, perquè també tots ells disposaven d'una atenció mèdica immillorable i segura. I si bé el comentari clàssic a aquesta declaració és fer un petit discurs sobre els privilegis del polítics i el distanciament entre la classe política i el comú dels ciutadans als quals teòricament serveixen (amb els coneguts arguments del tipus "els transports públics no funcionen bé perquè els polítics van en cotxe oficial..." i similars), fent un petit esforç s'hi veu un fil de pensament que potser sigui més interessant, i profitós.
Vegem. Obama s'hi juga molt, en aquest projecte d'increment -que en cap cas serà d'universalització- de l'assistència sanitària, de manera que les assegurances mèdiques abaixin els preus i proporcionin millors serveis als usuaris, i per pal·liar la xifra crua dels gairebé cinquanta milions de nord-americans que no disposen de cap atenció mèdica fora de la que dispensen els centres de beneficència. Els Clinton ho van provar, quinze anys enrere, i el seu fracàs llastà aquella doble presidència. I afegim-hi que més de la meitat dels nord-americans hi estan en contra, d'aquesta reforma, en part perquè tenen dubtes que pugui ser factible i en part perquè temen que suposi una pujada dels impostos i del dèficit.
I, entre molts altres emperons que posen les assegurances, pel rumor que un sistema públic de salut faria que tothom pogués consultar el teu historial clínic, o el de la teva família, i segons el que s'hi digués això podria fer que t'engeguessin de la feina o que no et concedeixin un crèdit.
Així les coses, el fil que podria donar confiança als ciutadans és efectivament que algú els expliqui que aquesta no és una tasca, ni molt manco una obligació, de l'estat, com pensam a Europa, sinó un experiment que mira d'imitar l'atenció sanitària pública, i la gestió de les empreses privades que hi participen, en països com França o Espanya: que la despesa per ciutadà hi és menor, que els hospitals són més eficients, que els centres de salut eviten l'acumulació de malalts als grans centres, que l'educació sanitària millora la salut de la població, que el rendiment del sistema en el conjunt de l'economia el fa més que recomanable... I això és el que no pot dir Obama, ni ningú, perquè els nord-americans no estan acostumats a comparar-se amb altres societats si no és des de la seguretat de la superioritat prèvia. El seu etnocentrisme mèdic, col·lectiu i en part inconscient, els impedeix observar el que podria millorar-los. Una vella història, que es confirma un cop més.