La senyora ministra alemanya de sanitat, Ulla Schmidt, ha estat víctima d'un robatori. La senyora Schmidt -a les fotos em sembla una dona decent, una mena de catedràtica d'alguna disciplina difícil, química de proteïnes, per exemple- havia baixat des d'Alemanya a Dénia a passar les vacances, però ho va fer amb el cotxe oficial i acompanyada del xofer. Des del seu país a la bella contrada valenciana hi ha 5.000 quilòmetres, els quals deu fer de bon recórrer en un Mercedes dels més luxosos, sense haver de conduir, potser parant cada tres centenars de quilòmetres per fer un mos en un saborós restaurant, per fer una fotografia al paisatge o per passar la nit en un hotelet de la Costa Blava.
Li han robat el cotxe, però: el lladregot s'esmuny primer a casa del xofer i s'emporta les claus, i el fet immoderat de la ministra queda exhibit als ulls de la ciutadania europea, proposant-nos un parell de reflexions. La bona senyora Schmidt és una antiga maoista, de la Lliga Comunista de l'Alemanya de l'Oest. El seu partit es va dissoldre l'any 1985 (feia més de trenta anys que la seva opció era vergonyosament insostenible), però ella va saber-se reciclar sota la capa socialdemòcrata.
Han passat més de trenta anys des de la seva entrada en política, i la que era una jove maoista ara té cotxe oficial i xofer, ha arribat a Ministra i no té altra idea que usar els béns públics per facilitar-se unes vacances de primera. Jo em demano què deu pensar la senyora Schmidt de la seva evolució ideològica: la joveneta que volia abolir els privilegis i la propietat privada ara resulta que es fa portar amunt i avall de les costes més daurades d'Europa amb un cotxe enorme, car i sumptuós, segur que amb pilot de gorra i levita, vehicle que li han pagat les classes que ella, de jove, volia redimir cap al seu destí històric.
La vella Schmidt és l'enemic que la jove Schmidt volia esborrar del mapa de l'opressió civil. Schmidt podia haver vingut a València amb avió, però això s'ho hauria hagut de pagar de la seva butxaca, mentre que les despeses del cotxe oficial -i l'estatge pel xofer, i les dietes- corren de càrrec del contribuent, el pobre impositor, a qui sempre exploten els capitalistes (o tigres de paper) que la jove Schmidt volia trinxar. Potser se'm podrà dir que en faig una caricatura, però els fets són els fets, i la vergonya és la vergonya.
Recordo que fa uns anys vaig acompanyar un poeta a buscar un premi literari al fons més tèrbol de Catalunya, a qui els organitzadors del certamen havien enviat un taxi a casa, vehicle que ens havia de portar als dos (jo de comparsa) des de Barcelona a la glòria literària de les terres de secà. Feia més d'una hora que estàvem dins el vehicle, i el taxímetre corria, i la quantitat ja era enorme, i el poeta s'ho mirava avergonyit, li sabia greu que a causa d'alguns poemes l'administració pública fes un dispendi innecessari. L'endemà, a pesar dels oferiments dels diputats provincials, vam tornar a casa en autobús, pagant de la nostra butxaca. Ens sobrava poesia, i ens calia cinisme, que no hauríem de confondre amb socialdemocràcia.