Em fa una peresa enorme tornar a parlar de les conseqüències de l'atemptat, sobretot perquè sembla que no es pot mantenir una actitud crítica davant la realitat, si no vols ser titllat de persona que dónes suport als terroristes. Els terroristes són uns assassins i cap element -ni polític, ni ideològic, ni antirepressiu- no justifica els seus assassinats. Ara bé, els moviments espanyolistes i espanyolitzadors que han tengut lloc durant la darrera setmana són brutals i brutalment grollers. La utilització de les víctimes, per part de moviments d'extrema dreta i per part d'alguns representants polítics amb actituds pròpies de la dreta més rància, fa vomitera. Vaig tenir l'oportunitat de llegir un text en què es parlava de la meva contraportada de la setmana passada, era un article del batle de Calvià, Carlos Delgado, que escrit en aquests moments fa pena. A Delgado li va la marxa, el protagonisme, la notorietat, el fer-se notar, el creure's víctima perseguida... Delgado pot pensar el que vulgui, està en el seu dret i, fins i tot, potser és ell que té la raó, però utilitzar dos morts al seu municipi per fer una proclama espanyolista i per erigir-se en protagonista és un desencert total i absolut.
En un moment de dol, senyor Delgado, el més important és la discreció, passar desapercebut, no llevar protagonisme a les víctimes i, en aquest cas, a la Guàrdia Civil. En canvi, senyor Delgado, vostè que diu estimar tant la Guàrdia Civil, no ha fet més que fer-los mal. Em diu vostè que va llegir el manifest perquè era el batle del municipi castigat per la barbàrie etarra (sic). Error! A la resta de municipis de l'Estat espanyol castigats pel terrorisme no llegeix el manifest cap representant polític. Societat civil, senyor Delgado, societat civil... Em diu, també: "Me puse una corbata oscura con una fina bandera española por respeto a los fallecidos y en homenaje a lo que los terroristas, y alguno más, quieren exterminar: Nuestra querida Patria, España". Error! Discreció, senyor batle. Mort=corbata negra. S'imagina vostè que el lehendakari, Patxi López, hagués vengut amb una corbata amb la ikurriña? Sens dubte, hauria estat el protagonista, tal com vostè va voler ser-ho. I continua amb unes paraules lamentables i insultants: "Y grité los tres vivas porque me salieron del corazón y porque son, tanto la Guardia Civil como Su Majestad, unas instituciones a las que todos los españoles de bien respetan y aprecian".
Error! Què vol dir que els espanyols republicans no són persones "de bien"? Demana respecte, senyor Delgado, però vostè no respecta ningú -ni tan sols els seus, que l'acusen de ser un personatge perillós. La Guàrdia Civil, Espanya o el rei, senyor batle, fugen d'aquells que els agrada polemitzar, que només cerquen protagonisme, que per aconseguir aquest protagonisme estan disposats a posar entre l'espasa i la paret les institucions de l'Estat.
I, per favor, no declari més amor per la Guàrdia Civil quan vostès han consentit durant anys la degradació de les casernes, quan han donat suport al manteniment del cos dins el sistema militar, quan s'han oposat als drets sindicals dels guàrdies, quan els neguen el dret de manifestació, etc.
Tant d'amor no és bo, ni tant d'amor, ni tanta d'incoherència. En un moment de dol, senyor Delgado, se'n vagi allà on no hi plou amb les seves proclames perquè no les hem de menester. En aquestes circumstàncies s'ha de menester passar el dol i viure la tristor, no necessitam que petits grans homes vulguin crear polèmiques i renous innecessaris, quan en realitat necessitam pau, una pau que vostè no cerca perquè bàsicament li interessa la confrontació, com a tots els radicals. I ja he tornat a quedar sense espai per parlar d'Spanair i per comentar el cas del Palma Arena. Lamentablement, crec que encara ens quedaran moltes setmanes per parlar-ne.
La setmana que ve en tendrem una altra oportunitat.
Viva què?