Sobre ciutats i nacions

Des de fa uns quants anys, s'ha posat en circulació una tesi que enalteix les virtuts socials, humanes i fins i tot ideològiques de l'espai urbà (de les ciutats) i les contraposa als defectes de l'Estat-nació. Segons aquesta tesi, les ciutats són sobretot més propícies perquè les persones que hi habiten visquin deslliurades del pes de la identitat i, per tant, s'obrin més plenament als contactes amb l'altre. Alguns pensadors i intel·lectuals convencionalment titllats de progressistes són els que més temps i energies han dedicat a analitzar la tesi i a provar de propagar-la. A Espanya, un dels intel·lectuals que més publicitàriament ha reflexionat sobre la qüestió ha estat -i és- el català Josep Ramoneda, que el passat dimecres publicava un article sobre el tema a El País.

Ramoneda hi deia que "la cultura nacional és una cultura tancada i unitària", que "es basa en la presumpta homogeneïtat dels ciutadans que poblen l'Estat. Però aquesta idea de comunitat", afegia, "avui està completament obsoleta, en societats que per la seva composició ja no poden amagar la seva heterogeneïtat. ¿És l'hora de retornar", es preguntava intencionadament Ramoneda, "a aquest lloc d'una humanitat particular que és la ciutat europea?" Per acabar de rematar la reflexió, el filòsof afirmava que "les ciutats són identitats obertes, enfront de les nacions, que són identitats tancades".

Les paraules de Ramoneda emfatitzen la teòrica flexibilitat identitària que permeten les ciutats enfront de la indiscutible rigidesa que inculquen o a què obliguen els Estats-nació, la qual cosa s'ha d'entendre com una aposta positiva a favor d'un futur en què els individus siguin més permeables a la veritable diversitat. Molt bé, perfecte: són paraules encomiables. O ho serien, si no fos per un emperò bastant obvi i insalvable. Aquest emperò és que no hi ha cap Estat-nació, almenys al món Occidental, que no concebi les seves ciutats, sobretot les capitals, bucs insígnia de les pàtries, com un estendard de la pròpia identitat nacional. Basta veure el que ha passat a Madrid durant aquestes últimes dècades, quan, amb independència de si el govern central estava en mans del PP o del PSOE, se l'ha provada de convertir -amb èxit- en la gran ciutat espanyola.

I quan dic la gran ciutat espanyola no em referesc només a la que disposa de més poder polític i més recursos i infraestructures econòmics i culturals, sinó també a la que, de cara al món, exerceix d'emblema de tot el país fins al punt d'esdevenir un focus d'irradiació (interior i exterior) d'espanyolitat. El de Madrid, per descomptat, no és un cas únic. Passejar per París, la moderna ciutat europea per excel·lència, és alhora donar-se un bany permanent de francesitat: les places i els carrers són -en una evident estratègia nacionalment educativa- plens d'estàtues, plaques i monuments que commemoren els grans fets i moments de la patrie o celebren les proeses dels grans herois nacionals (ja siguin literats, científics, polítics o guerrers, en qualsevol cas tots són francesos o, almenys, "amics" de França). La qüestió és que, mentre continuï (i no veig com es pot aturar) aquest ús de les ciutats per part dels Estats-nació, el paper d'aquestes com a espai per desenvolupar una identitat oberta continuarà sent només una buida quimera, un pretext per a intel·lectuals que se les donen de llestos i originals.