Son Gotleu, símptoma i preludi

El més alarmant de la batalla campal que es produí fa uns dies al barri de Son Gotleu no és el clima de tensió crispada i violenta que ha suscitat entre els ciutadans que hi viuen (ja prou preocupant, sobretot pels que l'han de patir en la pròpia pell), sinó el que aquesta tensió té de símptoma i de preludi. És cert que les condicions específiques de Son Gotleu -població heterogènia i poc o gens cohesionada, problemes de droga i de delinqüència, incapacitat o poca voluntat dels polítics per ajudar-ne el desenvolupament i per posar-hi una mica d'ordre- converteixen aquest barri de Palma en un espai propici perquè s'hi esdevenguin tota mena d'enfrontaments i desgràcies atiats o magnificats per les diferències ètniques i culturals.

En tot cas, les transformacions que s'estan vivint des de fa una dècada en les societats europees, sobretot a causa de les onades migratòries que hi han arribat (i que segueixen arribant-hi), fan pensar que el que passa avui a Son Gotleu no és una trista excepció, sinó més aviat un avís del que pot acabar passant -o passa ja- en molts altres pobles, barris, ciutats i països del continent. El tema de la immigració -com gestionar-la, com integrar-la, com alentir-la o com fer-la innecessària- és el papu més temut per la immensa majoria de líders polítics continentals, perquè saben que planteja unes problemàtiques tan enormes i delicades que, per temor d'acabar-hi empantanegats, es limiten a obviar-lo. Només els polítics més ultres i demagogs, tant de l'extrema dreta com de l'extrema esquerra, el tracten -l'usen- sense prevenció ni cautela.

L'extrema dreta (i en ocasions la dreta a seques) fa servir la por de la immigració per recuperar un protagonisme que feia anys que no tenia -i que els més optimistes es pensaven que no tornaria a tenir mai. L'estratègia els funciona. Basta donar un cop d'ull als resultats de les darreres eleccions europees, en què els partits xenòfobs augmentaren en nombre de vots i escons. Per la seva part, l'extrema esquerra (i en ocasions l'esquerra a seques) es pren el tema de la immigració com una pista de ball on exhibir la seva presumpta superioritat moral, fent gala d'un bonisme paternalista que arribà al màxim quan es posà de moda aquell lema tan inviable, "papers per a tothom". ¿Algú s'imagina les conseqüències d'aplicar una política de portes obertes i de legalització massiva i indiscriminada de nouvinguts? Seria un apocalipsi, i no per culpa dels immigrants o dels oriünds més o menys racistes, sinó perquè l'estructura social s'ensorraria sota el pes d'un desequilibri demogràfic que aviat donaria lloc a un poti-poti ingovernable, brou de cultiu ideal perquè aflorassin, en una i altra banda, tota casta de prejudicis, frustracions, desconfiances, exigències no satisfetes i rancors incurables.

Si les tesis de l'extrema dreta són repugnants, les de l'extrema esquerra són d'una frivolitat indecent. Els polítics i els ciutadans que no en compartim cap de les dues, però, no quedam eximits de la nostra responsabilitat en l'assumpte. No hi ha solucions miraculoses i instantànies, però sí que hi ha un esbós de full de ruta, avalat pel sentit comú. D'una banda, els polítics, sobretot els de més alt nivell, farien bé d'explicar que en un món globalitzat la immigració és indeturable. De l'altra, els ciutadans haurien d'assumir que l'única manera justa d'evitar el desgavell que se'ns aproxima és contribuint -amb sacrificis, si cal- al desenvolupament dels països d'on procedeixen els immigrants. Negligir les responsabilitats és molt menys indigne que postular una qualsevol ideologia extremista. Amb el temps, però, pot arribar a ser igualment letal.