Tota la bona gent que reclamava en temps difícils l'estatut d'autonomia donava per sobreentesa la capacitat de la nostra ciutadania per autogovernar-se. La societat illenca destinaria a aquesta noble tasca les persones més honestes, que havien de ser consegüentment les més preparades per a millorar la comunitat en totes les coses públiques. Aquells que, en uns determinats moments, posaren en dubte aquest dogma foren anatemitzats pel que se suposava que era una actitud negativa, obstruccionista, fatalista. L'esperança i l'entusiasme que despertaven el futur autonòmic destil·laren grans quimeres retòriques. Unes primeres passes sòlides en la direcció de la normalització cultural del país crearen l'emmirallament d'uns objectius essencials compartits per totes les forces polítiques, que es diferenciarien després en altres assumptes, com és propi de la democràcia. Teníem l'escenari, la lletra i la música per ingressar en un futur encoratjador. El teló s'anava alçant a poc a poc i va començar la funció.
La història de l'autonomia és la història d'un fracàs global, suma de fracassos encadenats en el temps i que afecta, de manera desigual, la quasi totalitat de la classe política illenca. Això, és clar, no vol dir que tots els polítics són iguals, sinó que els pilars d'aquell supòsit inicial no han suportat el pes de la realitat. En primer lloc, la societat illenca no ha destinat a la política les seves persones més honestes i, consegüentment, les més preparades: ha quedat demostrat que, en termes generals, una i altra qualitat, preparació i honestedat, rarament coincideixen en una mateixa persona. Així que les més preparades s'han dedicat a la vida empresarial i professional, generalment amb l'objectiu omnipresent de guanyar doblers perquè el món s'acaba. Les excepcions varen ser sacrificades a la supervivència dels professionals de partit i de partida. La classe política és formada per un material d'al·luvió que, tot i contenir components valuosos, en conjunt no pot ser emprat en l'edificació d'un futur digne per a la nostra gent.
La corrupció, l'estultícia, la debilitat i la ineficàcia, i quasi sempre la manca de sentit de país, han construït una autonomia incapacitada per a assolir estabilitat en unes línies de progrés. No ens menaria enlloc criminalitzar UM, el PP o el PSOE -i menys encara la gent del Bloc-: tots plegats són el reflex d'una societat invertebrada, inestable, irresponsable i cobdiciosa, que ha trastocat la seva escala de valors -senyal que no la tenia prou assumida- i que està disposada a alterar-la sempre que sigui, als requeriments d'una avarícia insaciable. L'autonomia és una empresa que ha fet fallida. No està -ni hi ha estat mai, realment- en bones mans. L'Estat no ens pot ajudar ni donar lliçons, perquè no funciona millor i perquè no li podem confiar el formatge. Si hi ha redempció possible, haurà de sorgir dels nostres propis enderrocs, d'aquesta ruïna innoble i pestilent en què hem convertit les velles esperances i els ideals ingenus -però nets.
L'autonomia, en fallida