La crisi política al Consell de Mallorca ha tancat el present episodi i s'ha acomiadat fins al pròxim. Que no se torbarà gaire. Perquè tanta negociació va servir per a poca cosa més que per ajornar les divergències per a millor ocasió, si és que arriba una ocasió millor i tot no es va degradant de cada vegada més, que és probablement el que passarà. No obstant això, que ningú no passi ànsia. No hi ha la més mínima voluntat de deixar les cadires i, per tant, no hi ha perill d'esclat seriós. Altra cosa és el que pugui passar en el futur. I això és d'allò de què ja parlen, sense embuts, els mateixos polítics que despús-ahir cantaven la glòria del pacte al qual havien arribat.
El re de tot és la relació que s'estableix ara i s'establirà en el futur entre PSOE, Bloc -i si no hi ha Bloc, aleshores el PSM, que seria l'únic que quedaria viu- i UM. En públic, tots diuen que el pacte ha quedat reforçat. En privat no falten els qui reconeixen la, com a poc, desconfiança absoluta en el fons entre els socis que pot esclatar en superfície en qualsevol moment. De fet, a un blog d'un dels polítics d'EU ja s'anunciava, vint-i-quatre hores després del suposat acord, un rebrot de la tensió a curt termini.
El problema de fons és relativament senzill. PSOE, Bloc i UM no s'entenen ni s'entendran mai. Qualsevol aliança que facin, com la present, serà un fracàs: com ho va ser la de 1999-2003 i ho és l'actual. La crisi en el Consell, amb evidents ramificacions al conjunt balear, ha deixat en evidència que lluny de resoldre les desavinences, aquestes estan més vives que mai. Va ser especialment significatiu el que passà a la roda de premsa de dimecres de Francina Armengol, Miquel Àngel Flaquer i Joana Lluïsa Mascaró. A pesar dels seus esforços a dissimular, cap periodista -si més no dels que demanaren- no se'ls va creure. Ni una paraula. Senzillament, és que no eren creïbles. Hi va haver moments en què els polítics pareixien els germans Marx. En faltaven el quart i el cinquè -perquè el grup còmic començà amb cinc components-, que ben bé haurien pogut ser Francesc Antich i Maria Antònia Munar.
Els papers respectius de Grouxo, Chico, Harpo, Gummo i Zeppo queden a la imaginació del lector. Però, sentit el que digueren els polítics, els famosos germans no ho haurien superat. Ens "explicaren" que, del lamentable espectacle que han protagonitzat aquestes dues setmanes, se'n deriva quelcom "bo per als ciutadans, en especial en aquest temps de crisi". I, com el germans Marx, ho digueren sense que els caigués la cara de vergonya. Va ser així d'al·lucinant, tota la roda de premsa. Un homenatge als genials còmics, essència del cinisme sarcàstic. Només és que ells escenificaven el cinisme. Els nostres polítics ho són. I de sarcàstics no en tenen res.
Llavors, ja parlant seriosament, alguns polítics explicaven a periodistes, dijous dematí, que és ver que tot va ser un espectacle sense sentit i que en el fons del que es tracta és de la relació entre els tres socis. Que no s'entenen ni s'entendran. Que, en fi, en el PSOE dubten entre desfer-se del Bloc o d'UM, i pareix que de cada cop s'imposen més els qui aposten per mantenir l'estratègia de col·laboració amb UM i esperar que el Bloc no sigui necessari el 2011 i, si ho fos, provar d'estalviar-se'l i governar en minoria. Això ja és més creïble. Perquè tota la resta va ser una mera escenificació -i per burda, dolenta- a l'estil dels germans Marx.
El camarot dels germans Marx