Fer ficció partint dels episodis crucials de la història recent del propi país, o sobre els temes que marquen l'agenda sociopolítica del dia a dia, o sobre els protagonistes de la realitat, és un símptoma de salut moral i de vigor intel·lectual. És un símptoma de salut moral perquè la ficció obliga a no prendre posicions sectàries o rígides, i perquè l'art narratiu de qualitat (cinema o novel·la) creix millor quan se l'abona amb els clarobscurs del matís que amb la llum crua de les certeses. I és, també, un símptoma de vigor intel·lectual perquè la ficció ambiciosa i de valor no pretén explicar i demostrar sinó crear i expressar.
Descomptant unes poques excepcions, ni el cinema ni la literatura espanyols han aconseguit, tal com deia el passat diumenge, establir un vincle fructífer entre la ficció i les més altes esferes de la realitat. ¿Per què? Segurament perquè els creadors espanyols veuen que tot està tan ideològicament mediatitzat que qualsevol aproximació artística a la realitat sociopolítica els reportarà més maldecaps que prestigi. Expliquem-ho amb un exemple. Si un cineasta volgués filmar una pel·lícula sobre la crisi que seguí l'atemptat de l'11-M, no es podria limitar a retratar els dirigents del PP com una colla de mentiders maquiavèl·lics que amaguen l'autoria del crim per treure'n un rèdit electoral, sinó que també hauria de mostrar-ne la confusió que ben segur que sentiren, el dolor pels morts, el temor comprensible que els revingué quan veieren que estaven a punt de perdre allò que ja creien tenir guanyat.
¿Quin seria el problema, però, amb aquesta hipotètica pel·lícula? Doncs que els votants del PP trobarien que s'hi dóna un retrat indecent dels seus líders, mentre que els votants dels altres partits trobarien que se'n dóna un retrat massa ennoblidor. La vida, però, sol ser sempre aquesta barreja de blanc i de negre, de bé i de mal, d'errors i mala fe i bones intencions. Un dels deures de la ficció és recrear aquesta complexitat tan incòmoda com prodigiosa.
Això ho saben molt bé els creadors anglesos i nord-americans, experts a tractar fets verídics i personatges reals des d'una òptica fictícia però veritable. El cas més il·lustre és el del director Oliver Stone, en la filmografia del qual hi ha des de biopics de presidents americans fins a recreacions del Vietnam o dels fets de l'11-S. Jo preferesc, però, el guionista i dramaturg Peter Morgan, escriptor de la pel·lícula The Queen (sobre les reaccions de la reina d'Anglaterra a la mort de Lady Di) i autor de l'obra de teatre Nixon/Frost. Els espectadors del teatre Principal aviat en podran veure un muntatge dirigit per Àlex Rigola. És excel·lent, sobretot perquè el text de Morgan és capaç de mostrar un Richard Nixon complet i creïble: tèrbol i altiu però amb un deix de noblesa, amb un aire de megalomania senil però molt intel·ligent. Literàriament, exemplar.
Els creadors catalans o en català, no ens enganyem, estam molt més a prop dels nostres col·legues espanyols que dels anglosaxons. ¿Com s'entén, si no, que a penes hi hagi novel·les -el cine ja és més complicat- que tractin el conflicte lingüístic, les pugnes de l'independentisme o la immigració que des de fa dècades va arribant al país? No dic que sigui fàcil (jo, de moment, no sé com fer-ho), però escriure sobre el conflicte amb Espanya podria donar molt de joc. Caldria fer-ho, però, evitant el pamflet, mostrant -amb independència de la pròpia ideologia- les raons i les desraons d'ambdós bàndols, no amb una impossible objectivitat (la ficció requereix una subjectivitat forta) però sí amb magnanimitat i obertura de mires.I la pregunta és: tot plegat, ¿per a què serviria? Doncs per fer gran art. Que no és poca cosa.