El propòsit és en principi lloable: fer públic el patrimoni dels membres del govern espanyol. Aquest va decidir que la publicitat era la millor mesura per donar transparència a la seva gestió d'acord amb la Llei dels Conflictes d'interessos, sobretot ara que els escàndols de corrupció esquitxen el PP, partit que pot prendre'ls, més que probablement, el control de La Moncloa. Així és com la setmana passada el Butlletí Oficial de l'Estat publicava els actius i passius de Zapatero i de tots els seus ministres i secretaris d'estat, deixant a la vista qui és ric, qui és pobre, qui té deutes i qui té propietats. D'aquesta manera ens assabentem que Zapatero -qui actualment cobra més de 7.000 euros cada mes-, gaudeix d'un patrimoni de 209.206 euros, calculat a partir del valor cadastral dels seus immobles, el qual tots sabem que és notòriament inferior al preu de mercat.
El seu passiu -crèdits, préstecs, deutes- ascendeix a 80.847, cosa que conforma una situació aparentment més sanejada que per exemple la del Ministre de Foment José Blanco, que deu més del que té, el passiu més gran que l'actiu. Hi ha ministres ben rics, per exemple Rubalcaba o Garmendia, aquesta amb un actiu de gairebé cinc milions d'euros. Després hi ha coses inexplicables, per exemple la situació del ministre de Política Territorial, Manuel Chaves, que amb un sou de 86.454 euros anuals només gaudeix d'un actiu de 68.964 euros -sense deutes-, i això que ha estat president de la Junta andalusa durant vint anys: ¿on són els diners, ministre Chaves, el raconet que tot senyor de seixanta-quatre anys hauria de tenir després de tota una vida política? Potser s'ho ha ventilat tot amb xampany i cuixes de granota...
El senyor Chaves seria el més pobre de l'aplec si no fos per la jove ministra d'Igualtat, amb un passiu que triplica un actiu de 39.000 euros (gaudeix d'un sou anual de 81.155 euros, amb el qual endeutar-se deu ser una delícia). Vaja, vaja... El Govern creu que ha fet un pas molt lloable cap a l'honestedat i la bona fe en la gestió dels assumptes públics, però crec que només ha fet que enganyar-nos, abusant de la nostra innocència, de la santa ingenuïtat d'una ciutadania fàcil d'atordir a cops de llibre de comptabilitat. La pròpia lectura de les xifres esmentades ja denota que aquí hi ha gat amagat, algunes cartes que no lliguen.
A més, tots sabem com funcionen aquesta mena de coses, no ens mamem el dit, em sembla, i els corruptes, vinguin de l'esquerra o de la dreta, ens han deixat ben clara la lliçó: cada cop que un escàndol de corrupció guaita, de la capsa de trons afloren societats mercantils fantasma, testaferros, homes de palla, diners a Suïssa i multitud de cases, finques, cotxes, quadres, joies i nines de porcellana a nom de la dona, filla o sogra de l'home en qüestió, el qual només sol tenir al seu nom la corbata de seda amb què es tapa les vergonyes i el nínxol on l'eternitat l'espera. Així que deixem córrer el que digui el BOE: sota els matalassos hi hem trobat tresors dignes del rei Salomó.
Ministre ric, ministre pobre