Havia sentit parlar de Jeanne Calment (1875-1997), la persona més longeva del món, perquè el 1965, quan aquesta francesa tenia 90 anys, va vendre el seu habitatge, reservant-se'n l'ús fins a la seva mort. El comprador, un advocat de 47 anys, morí el 1995, i la seva vídua encara hagué de pagar tres anys a l'antiga propietària. Mal negoci. J. C. havia vist construir la torre Eiffel, assistí a l'enterrament de Victor Hugo i va conèixer Van Gogh, quan el pintor s'estava a Arles, on ella havia nascut. En parlà Miquel Salamanca (dimarts vespre, a l'Altres dimensions d'IB3), plantejant el dubte de si serà possible, algun dia, viure molt més que ara, o eternament.
Més enllà dels secrets de la telomerasa, la dotació genètica, l'estil de vida (que sí podem canviar: el 75% de la duració de la vida en depèn) i d'altres qüestions científiques, aquestes discussions sempre evoquen allò que el millor que podem fer és aprofitar cada dia dels pocs o molts que tenim. La bona notícia és que molts llocs on hi ha gent longeva són illes, començant per Okinawa, Sardenya, Islàndia i Hawaii. La dolenta, que potser no és qüestió de quant de temps viure, sinó també (i sobretot) com.
Viure molt, i potser bé