El pròxim 9 de novembre podrem commemorar el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. Moltes coses han passat des d'aquell dia, el qual recordo d'una manera confusa: les televisions mostraven imatges de joves enfilats a sobre d'aquella horrorosa paret pintada de gargots, empenyent els plafons de formigó i trepitjant-los, tallant els reixats de filferro i alçant ampolles, oferint un brindis al cel de la llibertat. Ben bé no sabia el que allò significava. Recordo també que llavors va posar-se de moda vendre bocins de runa, tot dient que eren trossos del mur de Berlín; eren pedrotes pintades, com les que qualsevol pot treure d'un abocador, però aquelles tenien un sentit, eren com els parracs del vel de Maia dels hindús, rere el qual s'hi amaga la lucidesa absoluta. Sí, va caure el mur i vam veure el que hi havia a l'altra banda: homes i dones foscos i mig esparracats, gent que semblava emergida d'un túnel sutjós, l'expressió de la cara indefinida, com si no sabessin ni parlar, com si portessin a la sang un gel molt antic, un cansament de por o una pallissa heretada.
Va caure el mur i ho vam veure: aquell era el resultat del somni utòpic, totes aquelles ciutats i països que havien viscut sota la fèrula del comunisme no eren res més que runa, fam i vergonya, una mascarada perversa que havia costat la vida a molts milions de persones, però que podíem avaluar ara en les cares dels supervivents, i en els carrers, les cases i els edificis governamentals de tantes contrades de centre i de l'est d'Europa. El teló d'acer es descorria i podíem avaluar els resultats de l'experiment comunista. Començava una nova època: el lliure mercat i la democràcia havien de marcar el ritme d'aquella part putrefacta del món. El mur s'havia aixecat l'agost de l'any 1961; eren més de cent cinquanta quilòmetres de paret que dividia no només una ciutat, sinó famílies senceres: la ciutat s'havia convertit, d'un dia per l'altre, en una presó.
El 26 de juny de 1963 JF Kennedy s'havia posat d'esquena al mur i s'havia adreçat a la resta del món lliure -no a nosaltres, tiranitzats per una dictadura immunda-; Kennedy havia deixat anar un dels discursos polítics més bells de la història; poder dir "Ich bin ein Berliner" -"Sóc un berlinès"- equivalia a l'expressió al Civis romanus sum, el mateix motiu d'orgull de pertànyer a un règim que protegeix la llibertat, el del Berlín Occidental. Kennedy s'adreçava al món i deia: "La llibertat no és fàcil. La democràcia no és perfecta. Però nosaltres no necessitem alçar un mur per evitar que el nostre poble ens abandoni". Kennedy seguia: "La llibertat és indivisible"; i reblava: "Tots els homes lliures, onsevulla que visquin, són ciutadans de Berlín". Vivim entre les runes d'aquell malson, empesos pel designi de Kennedy. El món ha canviat molt; els enemics de la llibertat ja no alcen murs, sinó que derrueixen gratacels, empesos també pel mateix terror: el de l'home lliurement enfrontat als seus fantasmes. "Sóc un berlinès...": ¿quans de nosaltres podem dir-ho sense que ens tremoli la veu?
Nosaltres, la llibertat i el mur