Corrupció i canvis de reglaments

La proposta del Bloc de suspensió temporal per als diputats contra els quals s'obre un judici oral coincideix en el temps amb el debat al Congrés sobre la publicació del patrimoni dels diputats. És el que necessitam contra els casos de corrupció, contra l'olor de podridura que està escampant la corrupció, contra el fàstic de la política que causa la corrupció: canvis, mesures que facin més difícil i més cara la temptació. Mirem, primer, la iniciativa de la suspensió temporal, proposada pel Bloc en el marc del procés de reforma de reglament del nostre Parlament. Es tracta de respondre a la perplexitat que provoca entre la població el fet que hi pugui haver membres dels òrgans de representació popular implicats en casos de corrupció. La resposta, però, no és fàcil: facilitar la suspensió a partir d'una simple imputació toparia amb la presumpció d'innocència, i haver d'esperar a una sentència ferma equival a la possibilitat que diputats amb indicis aclaparadors de culpabilitat (com podria ser fins i tot una sentència recorreguda) segueixin ocupant l'escó amb tota tranquil·litat.

Donar als partits la possibilitat de destituir els seus representants electes a les institucions (una opció que sovint s'ha apuntat) crea nous problemes i noves perplexitats democràtiques. La idea és, per tant, aquesta: agafar la interlocutòria de processament o l'obertura de judici oral com la ratlla a partir de la qual el propi grup parlamentari o el ple de la Cambra poden decidir que un diputat no ha de seguir desprestigiant la institució. La figura de la substitució temporal permet que no s'alterin els mapes de forces polítiques emanats de les urnes i permet, també, la possibilitat del retorn a l'escó en cas de demostració de la innocència del diputat suspès. Ningú no és culpable sense sentència ferma, és cert, però la dedicació política (tal com està el panorama, més encara) pot bé tenir exigències d'aquest tipus.

Una nota de circumstància: sempre s'ha entès que una reforma del Reglament s'aprova per a la legislatura següent (no es canvien les regles a mig partit), però hi pot haver circumstàncies que justifiquin una aprovació ràpida de la refoma d'un aspecte parcial d'aquest Reglament. Respecte de la publicació del patrimoni dels diputats, és una altra vella proposta que fa temps que circula. El Bloc, dit sia de passada, l'ha duita a la nostra vida política per la via de l'exemple: els representants de la coalició que ocupen els primers llocs de representació i de gestió política hem fet, de forma voluntària, el corresponent exercici de transparència. Gaspar Llamazares ho ha tornat a proposar al Congrés. Davant la manca de suports, no ho ha arribat a dur a votació, però sembla ser que el PSOE s'ha compromès a estudiar la proposta.

No es tracta de cap panacea, perquè qui vulgui enriquir-se d'amagat ja cercarà com fer-ho. Ni es tracta de cap invent revolucionari: a la web del Parlament Europeu hi trobareu les declaracions patrimonials dels eurodiputats. Sí que és, però, una mesura més de creació de transparència i un entrebanc més per als que decideixen dedicar-se a la vida política per omplir-se les butxaques i els comptes corrents. També en aquest cas hem de recórrer a l'argument de l'especial servitud que exigeix la dedicació política. És cert que cap ciutadà no està obligat a explicar quin és el seu patrimoni, però també és cert que ningú no es dedica a la política de manera obligatòria i que és molt poc saludable que s'hi dediquin persones que no puguin explicar de manera raonable el que tenen i el que no tenen.