Sobre la societat mallorquina penja l'estigma de l'hipotètic racisme contra els jueus. Es tracta d'un sambenet imputat al poble per protegir els vertaders propietaris: la noblesa i l'església. El 1478 els reis caòtics (a l'escola diuen catòlics) instauraren el "Consejo Supremo de la Inquisición", amb l'objectiu de combatre jueus i moriscos, i en confiaren a Torquemada les funcions o, millor dit, les defuncions executades sota el símbol de la corona i de la creu verda. Abolida l'any 1808 per Bonaparte, la Inquisició va ser restaurada el 1814 (fins al 1834) per Ferran VII com recorda la glosa mallorquina, recollida per Alcover i reproduïda per Isabel Peñarrubia: "Tant si vols com si no vols/ has de dir 'Viva la Fe!',/ 'Viva Fernando setè',/ i 'Viven los espanyols'!".
La veritat històrica és que molts de botifarres estaven endeutats fins al coll amb els jueus. Impotents d'atendre els préstecs, alçaren la població contra els seus creditors acusant els jueus de les penúries econòmiques. Els jueus, com els catalans, són odiats i envejats per les virtuts: estalviadors, treballadors, bons comerciants, excel·lents administradors, creatius, negociadors, austers, cultes, savis... Els botifarres, en conxorxa amb l'església, atiaren el racisme contra "els infidels" per salvar les economies foradades i precediren Adolf Hitler. Aquest, en no poder satisfer els deutes amb els banquers jueus i veure denegada la petició d'un nou crèdit, va revoltar la població amb mentides. La massa és fàcil de manipular des del poder. Això feren els botifarres: enaltir el racisme!
L'any 1993, Carme Riera, en anunciar que escrivia la novel·la Dins el darrer blau, deia: "La nobleza mallorquina era contraria a que se persiguiera a los judíos. Quienes estaban en contra eran los payeses. Y la Iglesia, que entonces tenía un poder inmenso". Lleonard Muntaner, expert en el tema, va aprofitar el pròleg al llibre Xuetes i antixuetes de Francesc Riera Montserrat per replicar el cínic discurs oficial: "Carregar sobre les espatlles del poble de Mallorca la responsabilitat de l'antixuetisme és ingenuïtat i ximpleria. Aquesta és la versió que manipulen els indocumentats amb bolígraf. L'escriptora Carme Riera pensa que ens pot escometre amb una allau de desbarats. L'antixuetisme té com a màxim responsable el poder -polític, econòmic o de prestigi- aleshores en mans dels grups hegemònics: els botifarres i la clerecia".
L'any 1691, data tràgica sobre la qual gira la novel·la de Riera, s'edità "La fe triunfante" del jesuïta Francisco Garau. Aquell any, el primer jurat que presidí els "actes de fe" va ser Albert Dameto, marquès de Bellpuig. Pagès? Què direm del sadisme de Gaspar de Puigdorfila o de l'inductor intel·lectual del pamflet de Garau: Nicolau Truyols, marquès de la Torre, germà de l'inquisidor Jordi Truyols, ambdós continuadors de la nissaga de Francesc Truyols, capità de l'exèrcit de Felip IV durant la guerra dels Segadors contra Catalunya. Pagesos? Com en el cas del pare Garau, darrere dels propagadors del discurs oficial sempre hi ha un botifarra. N'hi havia cap ara? Carme Riera va agrair la informació a Luisa Cotoner, professora de literatura espanyola i cervantista, com ella. La seva font i íntima amiga és neboda de Nicolás Cotoner, marquès de Mondéjar i excap de la Casa Reial espanyola, i cosina de Joaquín Cotoner, destacat anticatalanista, exsenador i exdiputat de PP que, juntament amb Alberto Herrán i González Ortea, signaren un document en defensa "del mallorquín y del español" contra el President de les Illes Balears, Cristòfol Soler, el 2 de desembre de 1995, la mateixa setmana que la novel·la de Riera va rebre el "Premio Nacional de Literatura", tot i que Francisco Umbral denuncià que els membres del jurat no l'havien llegit. Penjar els crims al poble i, sobretot, exonerar-ne la noblesa va rebre monàrquica recompensa.
Formalment, Dins el darrer blau aporta la destresa de l'autora bastida sobre un sil·logisme fals. La tesi que els nobles protegien els jueus ha estat desemmascarada documentalment. No era el bon cor de cap noble que el va fer intercedir per salvar qualque condemnat del foc (fins i tot amb la venda del llinatge), sinó la seva cobdícia i la corrupció dels inquisidors. Cantin papers: "No puede haverse logrado esta providencia sino a fuerza de dinero" ("AHNE, Inquisición de Mallorca", n. 4 foli 10). La Inquisició va ser un ens catòlic, monàrquic i espanyol. De popular, pagesa i mallorquina, no en tenia res. Per això, quan s'abolí, un nombrós grup de mallorquins felicitaren les Corts i, el 1837, quan es va tomar el Convent de Sant Domingo, se celebraren grans festes populars que demostraren el sentiment del poble. Diego Zaforteza (pagès?) s'indignà per l'entusiasme dels mallorquins contra la Inquisició i abominà d'aquella "expansión popular y salvaje, en que se reflejó el odio a una institución arrollada por la propagación de las ideas liberales". L'evidència és total. Repugna l'estafa històrica, però més repugna que siguin els descendents dels nobles que signaren les sentències i calaren el foc assassí (depurador i no, com deien, purificador) els que, encara avui, vulguin penjar a l'esquena del pagès i del poble el sambenet del racisme que ells atiaren!