Hi havia crisi política i econòmica i es parlava d'aquella crisi com nosaltres parlam ara de la nostra. També hi havia a cada punt i sobre el candeler la paraula corrupció. El discurs obrer era clar i honrat. El de les Institucions, Burgesia i Església, confús, interessat i bord. Deien els obrers:
"Ha arribat el moment de posar en pràctica, sense cap dubte, els propòsits anunciats pels representants d'UGT i CNT i pel que fa al manifest subscrit per aquests sindicats...Durant aquest temps, des d'aquella data al moment actual, l'afirmació feta pel proletariat de demanar, com a remei als mals que pateix Espanya, un canvi fonamental de règim polític, ha estat corroborada per l'actitud que successivament han anat adoptant impostants organismes internacionals. Prop de mig segle de corrupció ha duit les institucions polítiques espanyoles a un tal grau de podridura que els mateixos instituts armats clamen contra la injustícia. El proletariat espanyol es troba decidit a no consentir ni un moment més aquest intolerable estat de coses..."
Els desordres públics, el pistolerisme de la patronal, les jornades de vaga obrera, els assessinats per revenja, la pobresa i la misèria, l'esclavatge industrial, el feudalisme del cacic i del terratinent, els odis ancestrals, la temptació dels sabres a la caserna, la justícia venuda al capital...Potser l'escenari més evident de tot allò era Barcelona. No era una guerra civil però semblava una batalla ciutadana. Estava de plena actualitat la dialèctica de les pistoles. Hi va haver una primera víctima important, Pau Sabater, president del sindicat de tintorers. L'hivern del 1920 segueixen els atemptats. En aquella data han mort assassinats quasi dos centenars d'obrers, una seixantena de policies i una trentena de patrons.
Abunden les morts a traició fetes per la policia tot aplicant la "llei de fuites", és adir, llevar-li les manilles al treballador capturat, dir-li que se'n pot anar i matar-lo a trets per l'esquena. També moren polítics, els quals són considerats responsables de tanta violència, com és el cas del conservador Dato. Angel Pestaña resultarà ferit en un d'aquells atacs dels pistolers a sou de la patronal. El maré del 23 cau mort Salvador Seguí, el "Noi del Sucre", un meritós sindicalista. I algú pren revenja en l'arquebisbe de Saragossa, monsenyor Soldevila. En venir la Dictadura de Primo de Rivera el país sembla retornar a una normalitat aparent. La repressió militar ho farà més o menys possible. Però el foc cova i els activistes no es donen per vençuts. Els partits d'esquerres eren prohibits i perseguits. I tanmateix...