Un estudi publicat aquesta setmana pel CIS ha revelat un contrasentit molt present en la nostra ànima política. El sondeig té per objecte la immigració. El CIS descobreix que alhora que s'està d'acord amb les polítiques del Govern socialista -simpatitzant amb les seves mesures- es considera que el discurs del PP, més preocupat per la tessitura que pugui eventualment crear una immigració excessiva, respon més a les seves alarmes. Així, un 46 per cent dels enquestats afirmen que el nombre d'immigrants és excessiu -afirmació que fa olor de dretes-, però, al mateix temps, es voldria regular massivament els que tinguin treball -pura esquerra. La població, davant d'aquest tema, té postures ambivalents; afirma desitjos d'esquerra però detecta els problemes de la mateixa manera que ho fa la dreta, i s'apunta a mesures pretesament conservadores com el contracte d'immigració, que obligaria el nouvingut a adoptar l'estil de vida i la llengua del país que l'acull.
També, per exemple, pel que fa a l'ús que fan els immigrants del nostre sistema sanitari, la frase "la presència d'immigrants fa que disminueixi la qualitat de l'atenció sanitària" (per molts, fa olor de dretes) és subscrita per la majoria dels ciutadans espanyols, i un de cada dos considera que la immigració n'abusa perquè és gratuïta. Per seguir en aquesta línia, gairebé la meitat dels espanyols considera que la presència d'immigració és positiva o molt positiva, però voldria tenir preferència a l'hora de triar escola o d'anar al metge. La conclusió és reveladora: per un costat, s'està amb els bons desitjos de l'esquerra i, per l'altre, s'està amb les mesures correctores de la dreta, les quals han d'entrar sempre en joc quan la bona voluntat topa amb l'abús o la disminució del propi benestar. Algú podria dir que hi ha molta gent de dretes que encara no s'ha adonat que ho és, però crec que seria més just afirmar que la rigidesa de les ideologies -tal com són esgrimides pels partits polítics- no responen a les inquietuds ciutadanes.
Els partits són monolítics, almenys al nivell del discurs, però la ciutadania és sincrètica. Els partits propaguen una moral del perfeccionisme idealista que abomina del conflicte i que ho vol solucionar tot amb abaixades d'impostos o amb apujades d'impostos, amb policia o subvenció, amb mà dura o mà tova, etc., relats que, tanmateix, ens fan sentir la contradictòria complexitat de la societat real amb una amargor que ens empobreix. Els esquemes teòrics són exigents, però deixen poc marge perquè hi entrin altres consideracions, per exemple les que el cor ordena a la gent de dretes, i les que el sentit comú imposa a la d'esquerres. Com sigui: madurem. Acarem les coses amb intel·ligència, però sobretot amb respecte per un principi filosòfic fonamental: no es pot voler una cosa i la contrària. Un discurs polític que així ho afirmi serà populista; i recordem també que els grans ideals, entre si, solen ser incompatibles.
L'ànima doble