Al final de la Gran Guerra (1914-1918) les societats europees entraren en una fase d'inquietud interna i d'una inestabilitat política profunda. Va ser, sobretot, una conjuntura de relleu generacional en el terreny de la política convencional, marcada per la crisi de valors, però també d'accés al poder de figures carismàtiques noves i de lideratges inimaginables en els escenaris del passat. George L. Mosse ha definit aquell període com de 'brutalització de la política', és a dir la generalització de la tendència maniquea, la distinció entre amics i enemics, entre els nostres i els altres, estereotips derivats de la confrontació bèl·lica que havia condicionat les mentalitats europees. Tot plegat, segons Mosse, provocà una concepció mística de la nació i una deslegitimació dels protagonistes polítics.
La conjuntura imaginava ciutadans integrats i dòcils, amb governants populistes, líders d'opinió i capaços de fascinar els més joves, sobretot. La història no és mai lineal, ni cíclica, però potser hi ha moments en què és inevitable establir paral·lelismes i comparar el passat amb el present. En la cultura popular potser encara es manté allò de l'embrutiment de la política, talment com si tot allò que afecta l'acció política estàs associat a porqueria i misèria. Sabem, també, que, d'aquella conjuntura dels anys vint, Europa en sortí debilitada i el sistema liberal patí una crisi profunda de legitimitat. Per altra banda, aquell fenomen provocà el protagonisme de les masses, com a actors i conductors de l'esdevenidor, en la mesura que marcaven el pas.
Les masses mantenen encara el seu protagonisme, amb papers diferents i amb formats que han evolucionat i s'han refinat profundament. Per ventura, ara, les masses no tenen la visibilitat de fa un segle, però continuen marcant les tendències i condicionen els mercats a comportar-se d'una manera concreta. Ara com llavors, els principis i les idees passaren a un segon pla i cediren el protagonisme als líders i als genis. Els conductors d'homes utilitzaren estratègicament els mitjans moderns per debilitar la ciutadania i dirigir-ne el comportament cívic i polític. Aquests guies mateixos aspiraven a consolidar-se com a homes d'ordre, com a polítics solvents, com a actors i gestors d'una societat desorientada. Entre moltes altres lliçons, aquests líders aprengueren a manejar les emocions i a sucar-les en benefici d'interessos molt específics.
Esdevingueren, sobretot, éssers necessaris socialment i imprescindibles per llançar un model capitalista que passava una de les seves primeres grans crisis d'ansietat. En aquell context, potser també com ara, la dreta es va adaptar millor a la brutalització i interpretà millor la partitura de la crisi. Renovà l'armari, adquirí uniformes, generà mites, difongué esperances creïbles i s'aferrà als quadres de comandament, pensant que podien ser l'alternativa a les aberracions que ells mateixos havien fomentat amb anterioritat.
A l'altra ribera, les idees es devaluaven, la ciutadania es desmobilitzava i potser entenia que no valia la pena continuar atorgant la confiança a una gent sàvia i ideològicament solvent, però inoperant i ineficaç des del punt de vista de la gestió. Eren els temps de la brutalització, el pòrtic dels totalitarismes.