El president del partit majoritari a Balears, José Ramón Bauzá, se'n va de vacances. Altra vegada, caldria dir, després del viatge a Argentina. Per no haver de contestar incòmodes preguntes sobre el cas Matas. Tanmateix un dia o un altre n'haurà de contestar, o com a mínim de rebre. No és tan important això, però, com la seva actitud general. La pròpia d'un polític de dreta d'aquells de nou encuny. Amb una ideologia difusa, acomodatícia, de circumstàncies. Per al qual tot pot valer en un moment determinat. Bauzá compta amb tot els números per ser qui de veres imposi aquesta forma de fer política. Un tipus de polític que pot semblar impossible que arribi al poder per ser com és (com és?), per pensar com pensa (què pensa?), per fer el que fa (què fa, a part d'estar de vacances?), per dir el que diu (diu alguna idea?), però que no cal menystenir perquè en la situació actual de desencís absolut, de manca de lideratge, d'absència de cap resposta de veres contra la generalitzada corrupció ben bé podria ser l'opció (relativament) sorpresa.
No tant perquè obtengui el favor de l'electorat com per la deserció cap el contrari. S'hi referia ahir, en aquest diari, Bernat Joan: el que ha passat a Itàlia després de l'enfonsament del sistema tradicional de partits polítics a causa de la Tangentòpolis dugué com a conseqüència la cosa que ara tenen. Impossible d'avaluar en termes analítics coneguts. És quelcom nou. Polítics de dreta que es passen pel forro qualsevol norma antiga convencionalment acceptada, amb actituds i fets que a priori sembla impossible que pugin obtenir el favor de l'electoral. No obstant això, el tenen.
I una esquerra incapaç de fer i projectar una ideologia alternativa, en part per seguir -com diria Joan B. Culla- sotmesa a les presumpcions de "l'esquerra fòssil", això és: quatre idees força caduques, estantisses i sense ganxo a una societat moderna: que si defensa de la dictadura criminal comunista de Cuba, antiisraelisme i americanisme infantil, cega als enemics de veres de la civilització occidental i, pel que fa al corral domèstic, presonera d'un populisme demagògic que a la pràctica no dóna cap tangible millora per als ciutadans, com passa a Itàlia però, dissortadament també, com comença a parèixer que pot acabar per ser el PSOE d'un Zapatero totalment incapaç d'entendre res del que l'envolta, només obsessionat per mantenir el poder com sigui, que és la més segura manera de perdre'l, per a l'esquerra. Preu per preu -pensa la majoria, crec-, millor la dreta, per a aquest no fer.
A Balears -servidor fa molts de mesos que m'hi vaig referir- correm el seriós risc de seguir un camí semblant a l'italià. Els més entusiastes de dreta i d'esquerra diuen que no s'ha de ser pessimistes i que és millor votar a allò que existeix que no aventurar-se en camins ignots. Per què? Més enllà de per què sí, per què? Mentrestant, la possibilitat -feresta- que el PP pugui necessitar UPyD per governar, i que aquest últim entri, és quelcom que més d'un polític comença a témer. No són pocs els que no donen un cèntim per a l'esquera, per a UM i que, així les coses, entenen que el mal menor seria la majoria absoluta del PP. Clar que ho seria, si el PP fos el tradicional, de molt dir i poc fer. Però amb aquest de Bauzá? No ho sé, però tot plegat en efecte comença a semblar un panorama inquietant.
Panorama inquietant