A escola amb el vel

Sembla ser que alguns representants de la comunitat musulmana d'Inca han manifestat que tapar el cabell de les dones amb el vel contribueix a "evitar temptacions", ja que el cabell és un "símbol eròtic", i que portar el mocador és "un signe de respecte a Déu". No consta quina és la seva capacitat de respondre de manera convincent a la pregunta de per què els cabells femenins són més pecaminosos que els masculins (o que una calba tota viril), però és perfectament imaginable. Són la mena d'insensateses que ens fan sentir la temptació, ja que de temptacions parlam, de donar la raó als que preconitzen la prohibició d'anar a escola amb el mocador característic de les dones musulmanes. Tampoc, però, no són insensateses tan diferents a les que es prediquen des d'altres confessions que estan tornant, per exemple, a les escoles separades per a nins i per a nines.

Sota el mateix pretext, per cert, d'evitar la temptació. Les versions tradicionals de les diferents religions s'abeuren dels mateixos pous de patriarcalisme resclosit i d'obsessió malaltissa pels pecats de la carn. Hem de permetre que les alumnes musulmanes vagin a escola amb el vel? La meva resposta és que no, però no argumentaria la negativa dient que el mocador no és un símbol religiós, ni un símbol de submissió femenina, sinó un signe cultural o d'identitat. Mala resposta: el mocador deu ser una mica de tot això, però qui vulgui negar la seva relació amb la religió tradicional o amb les estructures patriarcals, toparà amb realitats tan poc plaents com les explicacions que en donen els representants de les comunitats musulmanes, a Inca i a moltes altres bandes.

El mocador és, en bona mesura, un símbol religiós i un signe de submissió de la dona: negar-ho no és el camí.
La qüestió és una altra: és si és un signe d'adscripció religiosa i de cultura patriarcal prou fort, per dir-ho així, com per justificar prohibicions com les de portar-lo per anar a escola, portar-lo a la feina o portar-lo en espais públics. La qüestió és si el vel és un signe de submissió femenina prou intens com per passar davant la llibertat amb què milions d'individus porten robes o accessoris que tenen, sovint, alguna mena de connotació ideològica. A l'escola s'hi pot anar, al cap i a la fi, amb camisetes de la falç i el martell, amb medalles del Sagrat Cor de Jesús, o mostrant el tanga. I s'hi ha de poder anar, tal com s'hi ha de poder anar amb el mocador. Ben diferent és el cas del "burka": ni l'escola ni cap altre espai públic pot acceptar que les persones es relacionin a partir d'una ocultació absoluta del rostre, que equival a una negació radical de la dona com a subjecte de drets.

La qüestió és, també, si convé crear un conflicte a partir del que a l'escola mateixa no es viu com una situació massa excepcional. O si convé que les al·lotes crescudes en comunitats que les volen amb els cabells tapats hagin de ser castigades amb la privació del dret a l'educació en condicions normals. Per no parlar d'una utilització política de la qüestió que, en mans de personatges com Esperanza Aguirre, fa massa olor d'oportunisme i d'islamofòbia. La prohibició del vel a l'escola no és l'opció més intel·ligent per als que volem una societats de valors ciutadans i laics, els que volem que els valors de la igualtat vagin avançant entre gents de tots els orígens, els que volem que els cristians, els musulmans i els ateus coincideixin, un dia, a jutjar l'afirmació que els cabells femenins són un signe eròtic i una temptació com una solemne bajanada.