L'OBSEQUI
La Diada de Sant Jordi és una d'aquestes celebracions que enalteixen un poble. Però també té els seus inconvenients. Sobretot per a la gent de la política que no té més remei que posar-se al dia sobre literatura, cosa que no sempre és bo de fer. És més senzill trobar informació sobre el darrer Open de golf que ha guanyat Olazábal que del darrer llibre publicat per Jordi Sierra i Fabra. Així i tot, els polítics procuren quedar bé, i si desconeixen les novetats editorials fan una aposta segura pels clàssics. Pepe Montilla ha obsequiat els consellers del Tripartit amb una traducció al castellà de Plutarc.
La Vicepresidenta Barceló va proposar-li, al President Antich, regalar el mateix llibre als consellers balears. Un Plutarc no es llegeix mai, de manera que pot estar tota la vida a la mateixa prestatgeria i semblarà nou de trinca. I si bé les visites no solen interessar-se gaire pels llibres, quan menys t'ho esperes algú ho fa. El llanterner demana un tassó d'aigua i, mentre l'espera, tafaneja la llibreria. I heus ací que l'esguard ensopega amb Plutarc. Aleshores, per als de la casa, és un timbre de prestigi indiscutible.
- Compram Plutarc...? - va insistir la Vicepresidenta Barceló al President Antich-. Ajudar Grècia està ben vist.
- I que no val més que donem a guanyar qualque cosa a un escriptor mallorquí...? -va demanar, el President.
Pensava. Va afegir:
- Compra Por fuera desde dentro, d'en Jorge Lorenzo.
I en va donar el motiu:
- Entre benzina per a la moto i mercromina per a les genolleres, mai no pot fer un ca seva.
EL BOOKCROSSING
Encara que per Cort l'arròs va a grumallons, Nanda Ramon no perd la juguera. Després de jugar a les bicicletes arreu de Palma, divendres va jugar al bookcrossers. És a dir, a deixar llibres abandonats en els bancs i en els parterres de la plaça d'Espanya, perquè els vianants que se'ls trobessin els llegissin i els retornessin allà on els havien trobat per a continuar el joc amb altres lectors. Als participants, se'ls anomena bookcrossers. I l'invent del joc s'atribueix a Ron Hornbaker, un informàtic desenfeinat que atès que en els parcs públics de Nova York no s'hi poden trobar ni caragols, ni espàrrecs, ni esclata-sangs, va pensar que la recerca de llibres entre els matolls era una manera prou civilitzada de matar l'aranya.
Nanda Ramon va entusiasmar-se amb la iniciativa tan aviat com la va conèixer. Però l'excés de feina l'obligava a ajornar-ne l'aplicació. Tanmateix, va decidir que no passava del Sant Jordi d'enguany. Sobretot, perquè si UM en la seva voluntat fervorosa de servir el país dóna suport a la moció de censura del Partit Popular, ja pot dir adéu a Cultura. I Nanda Ramon no vol anar-se'n sense divulgar el bookcrossing. Així que va escampar per la plaça d'Espanya i els seus voltants molta cosa de Maria Antònia Salvà i de Llorenç Riber, de manera que l'entorn aromava a cascall i alfabeguera. Tanmateix, va afegir-hi el contrapunt de la modernitat: una pila d'exemplars dels darrers Ciutat de Palma. Paquita Tomàs va agafar-ne un de Conill amb sajolida, la novel·la de Joan Comasòlivas. No en va pagar res, però va sentir-se estafada.
- Jo esperava trobar una recepta per a fer el conill -comentava irada-, convençuda que no arribaria, ni de molt!, al meu conill amb ceba. I això que a mi no m'han donat el Ciutat de Palma...
Va concloure:
- Però sols he vist lletres i lletres. D'això no se'n menja...
LA COMPRA
Així com el President Antich accepta la Diada de Sant Jordi com a part de la tradició cultural del país, Josemon Bauzà sospesa la possibilitat de prohibir-la tan aviat com guanyi les eleccions. D'una banda és una festa catalanista i, dels catalans, ni el bon dia. D'altra, per pura coherència. Si el trenta-sis la dreta va cremar els llibres devia ser per qualque cosa. Josemon té les idees clares: un llibre que no passa per la censura és com un lleó de circ que s'ha escapat de la gàbia. És a dir, un perill públic. Tanmateix, els pesos pesants de la Part Forana li han donat a entendre que en ésser maça ja picarà, però que, mentrestant, faci el que fan tots els que volen pintar-la: passejar-se pels indrets més concorreguts de Palma amb un llibre sota el braç.
L'elecció dels conservadors no va ésser difícil. Josemon va dubtar entre sengles volums de Maquiavel i d'Adam Smith, encara que finalment va decantar-se per un exemplar de Roberto Alcázar y Pedrín. Carlitos Delgado ja havia triat feia temps: compraria El poema de la Bestia y el Àngel, de Pemán, i qualsevol cosa de Giménez Caballero. Els altres, res d'especial. Herr Fiol es deixava fotografiar amb la traducció que Kristine Doll va fer de les Elegies de Joan Alcover per al mercat de parla anglesa i que ell mateix va presentar a Nova York. Va ésser a la legislatura anterior.
Comentava, Herr Fiol:
- Ara agafes un taxi a Brooklyn i li dius, al taxista, John Alcover i et respon immediatament: spanish poetry.
Afegia:
- I si li recites dos versos, bono!, ni et cobra el trajecte...
EL FRACÀS
La nit de divendres Nanda Ramon va haver de reconèixer que el bookcrossing havia fracassat.
- Vol un llibre...? -va demanar, tímidament, a un vianant.
- I per qui m'ha pres...? -li va respondre sense detenir-se.
S'apropaven Gabriel Alomar i Llorenç Bisbal.
- Volen un llibre...? -va suplicar-los Nanda Ramon.
I en veure'ls indecisos, va afegir:
- Un llibre no s'esquinça, és per a l'eternitat...
Va mirar els autors que li oferia, Alomar. Eren Salvà i Riber.
- I no li sembla, senyoreta, que l'eternitat em serà més lleugera si la puc recórrer sol...? -li va demanar Alomar.
Els dos amics feren camí.
- No heu estat una mica esquiu Don Gabriel? -li va tirar en cara, Bisbal-. Tampoc vos ha ofert una somada de cebes...
Va mirar-se el seu amic de dalt a baix, Alomar. Va dir-li:
- N'estau segur, mestre Llorenç...?
Nanda Ramon va arreplegar els llibres i en tenia tants com guies per repartir els mossos de la Telefónica.
Va sospirar, decebuda. La contemplava, en Matasetzes.
- Ara te pos messions -va dir-li- que si en lloc de llibres fossin llosques no en quedaria ni un.