Durant molt temps, vaig anar als toros a Muro. Jo he vist matar bous al torero de Muro Josep Barceló "Campanilla". El gran "Campanilla" els encarava amb una estaca de tres metres i els saltava per sobre, tot en la bella acrobàcia del salt amb la 'garrocha', que només abans havia vist a les teles de Picasso. El meu padrí admirava molt el torero de Muro; sí, el meu padrí, que havia vist morir a Inca, l'any 1929, un torero d'Alacant, de nom Carratalà, de vint-i-sis anys, el pobre; remenant per Internet ara n'he trobat la necrològica; diu que allà, a Inca, 'la juventud se le hizo escombros'.
Bona imatge poètica, talment la fotografia recent o gravació del torero Julio Aparicio, en l'enganxada de fa unes setmanes, amb la banya del bou entrant-li per la sotabarba i guaitant-li per la boca, entre les dents. Poesia pura o ready-made: la besada de la bèstia. Aparicio ja s'ha refet; agraeix el miracle i tornarà a l'arena aquest estiu; afirma que quan un és torero és 'també un bohemi, un romàntic', i que s'ha de somniar. Michel Leiris, a l'extraordinària L'edat de l'home ens diu que la literatura ha de confrontar al lector com ho fa la banya del bou al torero: hi hem de trobar una disposició per encarar-se als temes més grans i punyents, els temes que ens poden destrossar i ferir, qüestions tan fonamentals que fan de mal resoldre amb 'vans encants de ballarina'.
Anem per feina, doncs. A Muro hi ha hagut una topada entre taurins i antitaurins. Els arguments són els de sempre. Que si tortura, que si festa. Que si cultura i que si barbaritat. Pancartes, capots, etc. També hi ha polèmica perquè el barcelonista Villa celebra amb un gest taurí els seus gols amb la Roja dels orgues, i es veu que cobra per fer-ho: emula el seu propi anunci televisiu. Els amics de les bèsties li retreuen: afirmen que no hauria de 'promocionar' la matança que tant els indigna.
A mi el que em preocupa és que els antitaurins no es manifestin també a favor de la vida de les mosques. Ho entenc: hi ha gradacions, el bou és més defensable que les formigues, els borinos o les rates pardaleres. I com que ho és, és a dir, com que hi ha una escala moral, també els homes deuen ser més defensables que els bous. El que hauria de fer llàstima als antitaurins no són els bous, em sembla, sinó els toreros. La seva integritat hauria de moure els prohibicionistes: defensem la carn de l'home abans que el bistec.
Els antitaurins són tan sàdics com els amants de l'espectacle: els agrada veure, i així ho diuen -i en tinc proves- com el bou fitora el valent que s'hi enfronta, i es freguen les mans davant les imatges de les agafades, i si mor el torero senten una secreta satisfacció. La suposada barbàrie s'hauria d'aturar pel bé de l'home, no de la bèstia. Però l'home importa poc a l'antitaurí. Pateix un sadisme de signe contrari. Entre els que gaudeixen amb la mort ritual de l'animal i els que gaudeixen de la mort barroera d'un ésser humà jo faig la meva tria. ¿Els veurem mai lamentar les cornades amb la mateixa passió que lamenten les estocades?.
Cornades i estocades a Muro