Tanmateix, les coses essencials es proclamen en paràbola. La cruel metàfora d'avui no me la invent: la copii dels quadres borbònics dels pintors espanyols. Els colonitzadors seuen a taula fruint de les millors viandes, mentre una guarda de cans pul·lulen a l'entorn expectant, famèlics, un rosegó de pa o els ossos de la selvatgina que els mateixos cans caçaren. La interpretació de la paràbola és evident: per als espanyols, els esclaus dels Països Catalans són talment cans. Per a ells, tot i ser súbdits diferents, tots lladram el mateix dialecte.
Els catalans del Principat són els gossos de caça: útils i necessaris. Sense ells, els pantagruèlics borbònics menjarien pa castellà amb oli andalús.
Nosaltres, "els baleàrics", som cussones rateres: ho donam tot i ens conformam amb poc. Només que administràssim els ports, aeroports i divises turístiques, esdevindríem el país més solvent de la terra.
Els valencians són quissonets falders i llepons: passen més temps al llit de les madones "peperes" que a baix de la taula dels àpats.
En aquests moments, els hereus del franquisme han empès els seus cans fins al portal de can Espanya. Germans dels Països Catalans: a l'aguait del carrer, mirem la llibertat i la dignitat. Tenim la independència a l'abast. Endavant! Si tornam a entrar al casalot, ens mereixem ser tinguts per cans.