Contra la partitocràcia

Encara que uns certs greuges o malcontentament (que no victimisme) puguin estar més que justificats, per la ignorància de molts castissos de parla castellana respecte a la realitat de la llengua catalana -per exemple (malgrat que aquesta ignorància es dóna també en els mateixos territoris on es parla, com acaba de demostrar una enquesta realitzada en aquestes illes que situa en el lloc devuitè la preocupació per les seves dificultats)-, la veritat és que els primers motors o protagonistes de l'actual guirigall són els mateixos polítics catalans, i no perquè després de la sentència del Tribunal Constitucional cap aspecte de la cultura catalana es trobi ara més en perill que n'estava abans sinó per pures -o impures- raons electorals.

L'espectacle de nervis i desunió que ens estan oferint a hores d'ara és realment desmoralitzador. Una vegada més -i potser de manera més evident que mai- defensen la seva quota de poder i les seves menjadores més que qualsevol altra cosa. I, en siguin o no en siguin conscients, produeixen així una fractura entre la partitocràcia i la democràcia que no augura res de bo pel degut tractament i millor solució de tota la problemàtica plantejada actualment, que no sols és política sinó també, i de manera molt més decisiva, econòmica, social i cultural.
Quan un partit polític -com és el cas dels sociates una vegada més- pretén passar a actuar a favor dels objectius d'un altre o d'uns altres (objectius que no tenen res a veure amb els propis) purament i simplement per poder aferrar-se al poder, més que mantenir-s'hi, tot comprant a qualsevol preu uns vots de suport, qualsevol resultat esdevé possible.

En definitiva, si l'actuació d'un partit ja no és més predictible en funció del seu propi ideari -en funció de la teòrica ideologia que pretenen defensar-, aleshores la política es degrada de mala manera. Tot esdevé negociable. Tot es pot vendre i comprar. Actualment, aquesta deplorable situació és patent tant a Konilòsia en general com a Lavínia en particular. I la situació és tan fumuda que un cert pànic pot generalitzar-se no sols entre els quadres dels partits ans també entre la ciutadania que no pot fiar-se de cap líder i que cada vegada se sent més decebuda de la classe política.

En aquestes desagradables circumstàncies, sembla que és d'allò més urgent que la gent ideaferida -per poca que sigui o per menysvalorada que es trobi (fer befa i gatzara dels intel·lectuals és una altra virtut dels nostres pobles)- no sols es distanciàs ans també es contraposàs rotundament a la partitocràcia i no es prestàs més a signar-los cap xec en blanc, a la classe política. Perquè davant tant de joc brut i tanta hipocresia, s'hauria d'haver acabat amb totes les adhesions patriòtiques i mostrar als polítics sense embuts que no ens mereixen cap confiança. Fer-los saber, clar i llampant, que estam en contra de tanta mangarrufa i doble joc.

Negar-los tot dret que pretenguin pensar per nosaltres. Fer-los avinent, redell sagrat!, que són part integrant de totes les dificultats presents de la col·lectivitat i que, en conseqüència, els tenim tots emproats sota sospita permanent. En definitiva, pensam que estan tan emmerdats que no se'ls pot donar per suposada cap virtut. En certa manera, pràcticament, cal partir de zero, per molt que això no pugui agradar a ningú.