"Potser no ho voldreu creure, però hi ha gent en el món que ha tornat del més enllà. Jo en vaig conèixer un, en la nostra ciutat de Turbin, un home ric. Es posà greument malalt, una malaltia mortal; el metges varen dir que se li havia format una bossa de greix sota el cor, Déu ens n'alliberi. Va fer un viatge a un balneari d'aigües termals per tal de fondre aquell greix, però no li va servir de res. Nomia Alter, i la seva esposa, Shifra Leah; encara no els puc veure com si els tingués davant meu. Ella era magra com un pal, tot pell i ossos, i negra com una aixada; ell, baixet i ros, amb una panxa rodona i una barbeta rodona també. Ella, esposa d'un home ric, calçava sabatots vells i es posava un xal al cap, i sempre cercava xaripes i rebaixes. Quan s'assabentava que a un pobler podia comprar barata una certa quantitat de blat de moro o una llauna de pinso, allà anava ella, a peu, i regatejava amb el pagès fins que aconseguia aquells productes per no res.
Que hem perdoni, però la família de la qual procedia era una buina. Ell, en canvi, era un comerciant de fustes, soci de l'asserradora; la meitat de la ciutat li comprava la fusta. Al contrari de la seva muller li agradava viure bé, vestir com un comte, sempre amb jaqueta curta i botes de pell fina. Haguéssiu pogut comptar els pèls de la seva barba per com de bé la raspallava i pentinava. També li agradava donar gust al paladar. La seva dona economitzava sempre seguit al màxim per a si mateixa... però per a ell no hi havia res prou bo, ni res era massa car. Li agradava el brou molt saborós, amb llunes de greix surant a la superfície, i exigia al carnisser que la carn fos greixosa i que els ossos tinguessin moll abundant. Deia que volia que el seu marit tingués en el brou llunetes d'or...".
Però Alter es va morir. I Shifra, que no volia ser vídua, es posà histèrica. Agredí els presents, els enterradors, els curiosos i a tots els va engegar a cops d'escombra. I heus aqu' que amb aquella espantosa cridòria, el difunt, sobtadament, s'agità, alenà profundament. Havia tornat de la mort. La narració és de l'escriptor jiddisch Isaac Bashevis Singer, premi Nobel de literatura el 1978, un autor que ens mostra que el món del que és sobrenatural no és només un concepte intel·lectual, sinó quelcom molt viu, quelcom molt present, que envolta la nostra existència quotidiana i comparteix la nostra realitat material. L'home, per tant, sotmès a la tradició anímica, actua moltes vegades de la manera més imprevisible. El resultat és que aquests relats, d'una gran vivor, molt suggestius, sorprenen pel que podríem anomenar dins l'àmbit purament literari "l'art de la senzillesa", un escenari en el qual tot el que és popular ha omplert cada racó.
El mort viu (1958)