Vaga, ultraproteccionisme i ultralliberalisme

Aquesta setmana hi ha hagut la vaga més o manco pactada del govern espanyol amb els sindicats d'entre els quals els grossos no sé de què viurien si haguessin de dependre tan sols de les aportacions dels afiliats.
Som de l'opinió que està beníssim voler el manteniment dels avanços socials a què hem arribat en el món occidental. L'ideal del repartiment de riquesa és bo, sa, just i necessari. El mal és que, si no pensam a crear-ne, de riquesa, com en podem repartir?

Ho vénc a dir perquè, dins una economia de mercat, no hi ha gaire cosa que produesqui riquesa més que les empreses, sobretot les petites i mitjanes, que almanco no són tan fugisseres amb la temptació de desubicar-se del seu lloc original per partir de cap a mercats laborals baraters des països que es troben en mans de màfies explotadores de la gent a les males i sense ànima.

I com volem que nesquin empreses noves, ni tan sols que es mantenguin les que encara alenen, allà on el govern apuja encara més els imposts, i més en temps d'una crisi tan forta com és aquesta? Si cercam mantenir la societat del benestar a força d'estrangular com més va més la font de riquesa que la sustenta, que són les empreses i els obrers que hi fan feina, estam ben arreglats.

Ara bé, dit això, alerta: per fugir del proteccionisme no hem de caure en l'ultralliberalisme. I manco encara en l'ultralliberalisme de barret, que, quan no li van bé les coses, se'n va a plorar al papà Estat. Recordau fa un parell d'anys quan la majoria de governs dels països rics es dedicaven amb cos i ànima a salvar el negociàs privat de la banca amb recursos públics? L'excusa que posaven els governants, els partits dels quals són presos dels banquers, era que, si se salvava la banca, almanco el sistema financer internacional no se n'aniria en orris i, així, tant les empreses com els particulars tornarien a poder manllevar crèdits per anar tirant. Els heu vists, vosaltres, als crèdits? Jo, no.

Per tant, el sistema capitalista ha fracassat. Això no ho diu ningú. Ni hi ha ningú que gosi proposar-hi cap alternativa ni a mitjan ni a llarg termini. Mentrestant, Occident, sobretot Europa, du punt d'enfonsar el seu propi estat del benestar culpa d'una sobreprotecció interior d'aquest estat del benestar. Si hi ha massa protecció, la gent no fa el cap viu, al contrari, com més va més bada. Espanya n'és la prova principal: ha servit per res l'espoli sistemàtic dels seus dominis de l'Est de cara a crear economia productiva en els seus territoris interiors i del Sud? Han servit de gaire cosa els ajuts que va rebre d'Europa quan n'era un membre pobre que rebia subvencions perquè es posàs al dia? Crec que no ho paga respondre. Malament si els estats no emparen gens la societat, d'acord. I malament si l'emparen massa. I pitjor si l'estat fa parts i quarts per xuclar sempre d'uns mateixos llocs per protegir-ne sempre seguit uns altres.

Una altra cosa que no entenc és com aquest excés de proteccionisme europeu general interior -accentuat, com he dit, a determinades zones per interessos geopolítics- no va acompanyat de gens ni mica de proteccionisme de cara a l'exterior. Un tabú que passa d'hora de posar-lo en solfa és la paraula 'arancel'. Aquest mot és pecat mortal a Europa i a Amèrica. El pensament ultralliberal que aconseguiren internacionalitzar els neocons la dècada passada va esborrar del diccionari aquest mot. Culpa d'això, la Xina comunista, ara que ens ha desequilibrats amb la invasió dels seus productes fabricats per les seves masses d'esclaus, ens menja de viu en viu. I tot Europa calla.